M proposo fer una breu reflexió sobre el que considero una fatal política comunicativa del sector polític en relació amb el coronavirus. Ho faig extensiu al govern central i al del Principat, “fifty, fifty”. Emprant l’equivalent en castellà del títol, cada dia “vamos de mal en peor”. Difícilment es podria haver manegat de manera més horrible. Tantes rodes de premsa insulses, buides de contingut, plenes de vaguetats, “teledirigides” pel que fa a preguntes dels periodistes, més llargues que un dia sense pa, m’embafen.
Una menja massa greixosa esmussa la gent. Es fa difícil d’empassar. Un tema recurrent i envoltant provoca l’enuig, per carregosa. Àdhuc arriba a embafar realment. Un pot caure en l’empantanegament. Dies enrere, en aquest espai diari, tibava d’una sentència apoteòsica d’en Beethoven: “Val més no trencar el silenci, si no és per millorar-lo”.
El president Sánchez esmerçà als volts de setanta minuts per anunciar dues proclames: la prolongació -durant quinze dies més- de l’estat d’alarma i l’aixecament del confinament per a la mainada. Quina creu! Calia esbombar-ho amb tants escarafalls i parafernàlia? Aquest fet esdevé un exemple -triat a l’atzar- per evocar allò que pretenc defensar… Com a segon, em referiré a les desafortunades declaracions del cap de l’estat major de la Guàrdia Civil, explicant allò que no té ni cap ni peus. La llibertat d’expressió és un penó i un dret que no admet cap retallada ni negociació. A partir d’ací, quan t’has ficat en un bassal pantanós, potser el més assenyat era no obrir més el bec. Altrament, s’aconsegueix l’efecte contrari.
N’estic fart i, essent així que em volen atipar tant, em plantejo “passar de tot”. Començant per prescindir del televisor. Anant a l’impalaticare llatí, m’estimo molt més enfarfegar el meu paladar i la meva ment amb un bon llibre. Ací sí que vull que m’arribin a empatxar. Defujo l’avorriment, la càrrega que em fastigueja i m’emprenya.
Fa dies, em repeteixo abastament que, quan passi aquesta “pruna”, se’ns giren deures. Concretament, en el vessant de la comunicació, ja cal que s’ho facin mirar ambdós governs. Començant pels senyors Miquel-Àngel Oliver, Meritxell Budó i M. Jesús Montero.