L bell mig de la pandèmia de la COVID19, vivim en una societat freda com el glaç. Massa arrelada, sovint, en termes agnòstics. És ací, justament, on em vull referir al pas per “eixe món”. Combinant-ho amb la poesia d’un gran Salvador Espriu, “quan la mort es parla en la solitud dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, he mirat aquesta terra”. La miro i ploro. No puc per menys. Sóc al punt de dir que ja no puc més. En comptes d’exclamar “Déu meu!”, capgiro el meu prec i interpreto que és la deïtat la que ens interpel·la amb un “popule meus, quid feci tibi?”.
Endinsant-me en una bona praxi periodística, trio un referent ad hoc: Luis del Val, periodista, dramaturg i novel·lista valencià (1867-1930). Amb un record emocionat envers l’allau de persones grans que ens han deixat -al llarg d’aquests dies- molts gurus deien que no pertanyen a la generació més ben preparada de la història. És evident que mentien. A la postguerra, tots els que vivien de tasques agrícoles es veien obligats a deixar l’escola abans dels 10 anys. No havent pogut assolir la condició d’universitaris, se n’han anat essent tractats com ho van fer, amb mi, al servei militar: era “un número”.
Havent viscut experiències horribles, no podent triar el bàndol polític d’una guerra fratricida, sempre palesaven discreció màxima.
És ara que, en molts llocs, s’han omplert pavellons de gel. Mai no els havien visitat, en vida. I, en un glop tan bèstia com aquest, les autoritats els han prescrit cerimònies de comiat buides de caliu. Sense gent.
No cal burxar en cap nafra sagnant, deshumanitzada i vergonyant. N’hi ha prou a dir allò que no agrada sentir€ Es podia sortir al carrer per passejar mascotes (amb mascareta) però no al cementiri per retre un comiat íntim i ben sentit a la persona estimada. Decidien que els estancs i el fum eren sectors estratègics de l’activitat humana. Per contra, ningú ben proper podia encendre una espelma.
No serà tot plegat una faula/llegenda sense el més mínim fonament? Els qui volen mantenir aquesta tesi es venten i creixen rebé a l’ombra del poder. Sovint, alguns d’aquests mateixos se senten afalagats per quatre “palmeros” del propi partit. Sort que el temps ho ressitua tot a lloc! La mort, també. Mentrestant, que “el de l’àtic” ens agafi confessats! Ja passarem comptes.
