QUI ens ho havia de dir ? En temps de confinament, li hem vist les orelles al llop. Ben allunyats de la filosofia de l´esforç i acostumats a viure de conya. Ara toca, doncs, recuperar velles tradicions, com ara la de la massa mare. Un producte per a fer un excel·lent pa casolà, en temps de confinament.
No tenim excusa que valgui. La necessitat ens hi obliga. I diuen els entesos que necessitem temps i paciència. D´aquesta, com deia ma mare, “quanta més se´n gasta, més se´n té”. Un bon contrasentit, oi? Per començar, ens hem de proveir de llevat, un dels productes “star” dels supermercats, a hores d´ara. A partir d´ací, cal anar a fer massa com a pas previ per tal d´aconseguir l´aliment primerenc del pa.
En aquest punt, recordo, amb nostàlgia i estima, les figures de dos grans forners egarencs. Ambdós del barri de Can Palet, on sentaren càtedra: n´Amadeu Clariana Gusi i en Francesc Carné Casanovas. A més de vendre un producte contrastat, qui no recorda les coques i/o magdalenes del seu obrador, per citar un parell d´exemples ?
Allò que en diríem la comunitat “panarra” es troba entre força gent immigrant i alhora entre gent d´edat avançada. Una lluita soterrada contra la “prostitució” del pa al llarg dels darrers anys. Un procés on primen la immediatesa i els additius químics, quan mai no hauria d´ésser així.
Els flequers de sempre diuen que fer massa-mare a casa ha de durar als volts d´una setmana. Cercant-ne una fermentació mitjançant farines no refinades i, per damunt de tot, que ens alimenti. Àdhuc emprant un forn de llenya, si és possible. Com la carn a la brasa, que sempre ens aporta delir, encís i gust espaterrants.
No és la primera vegada que ho dic: de ben petit, jo vaig sentir la vocació de forner. La vida, tanmateix, em va conduir per verals ben diferents (el món de les caixes d´estalvi i la premsa). En qualsevol cas,”on n´hi ha hagut, sempre en queda / a músic vell, sempre li queda el compàs / qui fa un cove fa un cistell / qui ha fet avui, farà demà / on hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu”. L´equivalent castellà d´aquests cinc refranys fóra el “quien tuvo retuvo y guardó para la vejez”. Potser bescanviaré la vellesa per l´època confinada.
