ESTIC desconsolat i desolat. No em sé avenir a la mort de na Maria Marcet i Bonet. Religiosa carmelita del col·legi Santa Teresa de Jesús (a Terrassa). Era cosina-germana d´uns meus cosins. Per tant, no ens “tocàvem” gens€ La realitat, emperò, diu que ens en consideràvem. Gairebé tenia més tracte amb ella i alguns dels seus germans que no pas amb els cosins reals i algun germà propi. De fet, hi ha un adagi que diu “a per tot se´n fan de bolets, quan plou”. Oi?
No tenia gens clar el títol del meu article. Quan em passa això, no trobo la font de la inspiració. La ploma se m´entrebanca i estic espès. Finalment, tanmateix, la “clau” me la dóna en Miquel Martí i Pol. Tibar, un cop més, del seu “llibre d´absències” esdevé un acaronament i un cabal de pau i serenor.
Aquests dies de “confinament”, he retrobat la seva poesia i la de molts altres autors. Proclamo que em va de conya i entenc que tots hauríem d´emprar-la com a medecina. És “massa” ! De fet, tinc alguns amics habituals (de correu i WhatsApp) amb els quals en comparteixo. És en aquest punt que vull recordar na Maria com una de les meves quatre o cinc millors “proveïdores” de material per aquestes vies. La fondària de tot el què ens intercanviàvem valia el seu pes en or€ La qual cosa pressuposa, òbviament, que la trobaré a faltar, molt i molt.
Entrant plenament en textos del poeta de Roda, “repto el silenci des del seu silenci. Així, l´espai d´ella mateixa que acaba de guanyar és lliure de tota servitud. Només l´intim combat de la mort es justifica perquè -d´ell- en pervé força i misteri. Tot és excés en el mudar dels homes i, al capdavall, descobrim amb sorpresa que, fet i fet, l´essencial s´amaga. Ho fa rere el gest repetit sense peresa. Rera el somriure que ens infon coratge. I, sobretot, rere l´amor que es dóna sense exigir favor ni recompenses”.
El nucli d´aquest poema impressionant retrata -al mil·límetre-allò que era i escenificava na Maria. Una dolçor, una bonhomia, una coherència, un rigor, un somriure i una infinitat de valors amb molts quirats. Tot ho embolcallava amb la profunditat de la seva mirada, penetrant i amistosa.
Per diferents conductes, em consta que això que escric ho palesava amb escreix. Som davant d´una d´aquelles persones que trobarem a faltar€ I no pas molt, sinó moltíssim. Ens l´han pres sobtadament quan encara no tocava. Tenia molta feina “pendent”, tot i que està clar que la deixa en bones mans.
Mentrestant, ens envolta la voràgine malaltissa d´uns dies de fort neguit. Al bell mig d´aquest entorn, descobreixo l´estupidesa insensata d´un munt de gent que mai no s´atura. No troba un sol moment per a bastir una reflexió en profunditat sobre el sentit vital.
El nostre personatge d´avui encarnava un rol pacient i exemplar. Ja no es tracta de posar sabó on no és necessari. La realitat cal pintar-la contundent. Sense escarafalls. Sempre he mantingut que els homenatges cal retre´ls en vida. Avui, no serà una excepció. Des de la fe, però, intento abrusar-me al gresol espiritual. Bo i cercant aquell coratge que em pugui menar a la troballa de la creença pasqual.
Enguany, de ben segur que no la podrem celebrar en condicions. Ho fa la Maria, per nosaltres, anteposant-se -amb l´entrega del propi cos- a la vivència pasqual, després d´una “quarantena” duríssima. Ens emmena cap a l´alba i envers l´empeltament amb una vocació religiosa que ella va exercir exemplarment. Amb un esperit de servei continuat digne d´admiració.
El meu condol més sentit al conjunt de les seves dues “famílies”: la de sang i la religiosa. Que al cel ens puguem retrobar !
