ES declaracions de Quim Torra a la BBC han aixecat una gran polseguera política i mediàtica. Alguns membres del govern espanyol l’han acusat de deslleialtat institucional. Parlant de Torra, aquesta afirmació és tautològica, efectivament la neu és blanca, la pluja mulla i Torra és deslleial, si ens atenem a l’etimologia de la paraula, donat que la seva trajectòria política s’ha distingit per desobeir les lleis i les normes no escrites sempre que n’ha pogut treure un rèdit polític. Si practica la deslleialtat amb els seus socis de govern, què no ha de fer amb els seus adversaris polítics? Això sí, sempre amb aquell capteniment montserratí de qui no ha trencat mai ni un plat ni una olla mentre pel darrera va fent pessics de monja. Perquè, tinguem-ho clar, la seva heroïcitat sempre ha quedat reduïda a això, als pessics de monja, el fet d’haver estat inhabilitat per no retirar una pancarta n’és la mostra més eloqüent.
Vivim en un món complex, com ha explicat molt bé i en reiterades ocasions en aquesta mateixa tribuna Xavier Marcet, on tot està interconnectat i on, per tant, és impossible tocar una peça sense que això comporti conseqüències en moltes d’altres. En aquest context es fa molt difícil entendre com es pot aplicar aquest confinament total que preconitzen entre d’altres el mateix Torra, alguns epidemiòlegs o el nostre alcalde en una recent entrevista en aquest mateix diari. Segurament seria més eficient de cara a lluitar contra la pandèmia només deixar anar a treballar els qui ho fan en serveis bàsics. El problema, com sempre, és què hem d’entendre en aquest context per serveis bàsics. L’empresa tèxtil que fa mascaretes i vestits per als sanitaris deu ser un servei bàsic o no? L’empresa que fabrica les capses i les bosses amb què arriben els productes al supermercat o a les farmàcies és un servei bàsic o no? La que fa els palets perquè es puguin transportar els aliments ho és o no? On es posa el límit de les empreses que han de romandre obertes perquè els serveis bàsics puguin seguir funcionant? Els problemes complexos difícilment poden ser reduïts a un titular de diari.
L’infern són els altres, va dir Sartre, i em temo que molts ciutadans reclosos estan tenint ocasió de comprovar la certesa de les seves paraules aquests dies de confinament. Llegeixo a la premsa que, només divendres, la policia de Barcelona havia rebut 1.865 trucades denunciant problemes de convivència causats per situacions d’excés de soroll o baralles. Si ja és prou complicat el confinament, haver-lo de complir al costat d’uns veïns sense respecte als altres ni educació ha de ser un continu examen de paciència que ha d’acabar fent desitjable una no gaire llunyana fi dels nostres dies.
M’ha semblat exemplar la declaració institucional que publicava aquest diari en la seva edició de dijous passat on explicava amb tota la cruesa la dificultat de poder fer un diari cada dia i, a la vegada, manifestava la seva voluntat de seguir complint la seva missió d’estar al costat del seus conciutadans informant-los i ajudant-los a entendre el món i les circumstàncies que ens han tocat de viure. Des del meu confinament envio una abraçada plena d’agraïment a tots aquells que fan possible aquest petit miracle, que el Diari de Terrassa segueixi sortint cada dia malgrat les evidents i nombroses dificultats.
