La prosperitat que la Primera Guerra Mundial havia deixat a Terrassa es va veure sacsejada per la pandèmia coneguda com la grip espanyola. Era el 1918, fa cent anys i escaig. Aleshores van morir uns 800 terrassencs per aquesta malaltia. En una ciutat de 29.000 persones, l’impacte va ser molt alt. Tanmateix les condicions sanitàries eren molt precàries comparades amb les d’avui. Aquella grip mortífera es va endur, com a mínim, uns cinquanta milions de persones al món. Els cementiris van quedar petits. Tal com va arribar, va marxar.
Ara, un segle després, vivim una altra pandèmia. La vivim gent que no hem passat per grans tràngols a la vida comparat amb les generacions anteriors. No hem viscut guerres, com els nostres avantpassats. Personalment, només vaig estar uns dies a Croàcia durant la Guerra de Iugoslàvia i en poques hores en vaig tenir prou per quedar molt impactat. En general, però, som gent que veu les desgràcies de les migracions o de les guerres per la televisió. I els contratemps seriosos, que comporten contrarietats estructurals, ens desconcerten. Vivim en una societat on la mitjana de la gent viu raonablement bé i alguns rematadament bé, i on tot és més o menys previsible. El coronavirus és la nostra guerra inesperada. No és una guerra comparable a les guerres de veritat. Però té aquest efecte de punt i a part que les guerres tenen. D’afebliment. De sorpresa. De convidat inesperat i molest. De mala passada.
Les mesures que estem vivint associades al coronavirus ja són severes i, si mirem Itàlia, sabem que no seran les més estrictes que haurem de viure els propers dies. La nostra ment es va adaptant cada dia a una pantalla més exigent. Estem experimentant vàries coses que no ens havien passat mai. La primera, el que vol dir una pandèmia en un món globalitzat i connectat per les xarxes socials. La segona, quin impacte té baixar tant les revolucions del món i deixar-lo al ralentí. Econòmicament el desastre és fenomenal. Les borses són un mirall d’aquesta nova trompada econòmica. Estan sota mínims. Vàrem tardar molt a sortir de la crisi de 2008 i aquesta sotragada del coronavirus encara no ens agafa amb una economia refeta i amb una societat que ja hagi curat les ferides de la crisi de fa dotze anys.
Aquests dies m’he posat molt de mal humor. Ho reconec. Sort que la gent que tinc a prop em recorda que hem de saber buscar oportunitats en cada maltempsada, i estar ocupats més que molt preocupats. Que la construcció d’oportunitats, ni que sigui en l’adversitat, és el fil conductor més recomanable. A la que deixes el mal humor i hi poses una mica d’empatia tot va millor. Especialment quan penses en la gent que actua amb professionalitat i compromís en els hospitals i els CAP del país. En tots els escenaris de contratemps radicals sempre hi ha heroïcitats personals anònimes i decisives. El sistema de salut són gent amb nom i cognoms, no ho oblidem.
Hem afrontat aquesta crisi només des d’una òptica sanitària. Ara, tothom ja sembla expert en pandèmies. Jo els confesso que no en sé gens. Hem prioritzat lògicament la salut i no tinc res a dir. Els resultats parlaran de la bondat de les decisions que s’han pres. Però el que sí que els puc assegurar és que d’aquí un temps també parlarem molt de la crisi econòmica que el coronavirus comportarà. Les empreses, si deixen de pedalar, cauen, i amb elles cauen la feina i l’estabilitat de moltíssima gent. I després de la patacada refer-se costa molt. Els que no estan al món de l’empresa ho menystenen i imaginen que serà com un parèntesi. Refer tots els mecanismes que fan que les empreses generin riquesa costarà temps. És més complex del que sembla. L’efecte rebot vindrà, però no serà d’un dia per l’altre, i en aquest impasse moltes empreses viuran grans dificultats. I, per tant, molta gent també. Paciència. Resiliència. Si pot ser, no perdre el sentit de l’humor. Ens toca confiar en el sistema de salut per assetjat que estigui. Pensar en positiu (no hi ha mal que duri cent anys). No deixar de construir oportunitats ni que sigui en l’adversitat. I aprendre algunes coses, d’aquesta epidèmia, n’hauríem d’aprendre alguna cosa.
Ens toca gestionar el mentrestant, practicar el distanciament social i afrontar els greus efectes col·laterals en l’economia. I restaurar la joie de vivre. Si tenim salut, però, tot ho farem.