Paula Leitón va ser coronada divendres com a millor esportista de Terrassa. És la segona vegada que obté aquest premi, concedit per Diari de Terrassa i l’Ajuntament. El seu any va ser per emmarcar: campiona de Lliga, Copa i Supercopa amb el CN Sabadell, i subcampiona del món amb la selecció espanyola absoluta.
Quin sentiment té després de ser proclamada com a millor esportista de la seva ciutat?
Felicitat i sorpresa. No m’ho esperava, perquè el nivell dels esportistes finalistes era molt alt.
De veritat?
De veritat. La llista de finalistes és impressionant, amb gent que ha aconseguit grans títols. Per això no t’ho acabes d’esperar i veus que hi ha gent que també s’ho mereix.
Quan un veu aquesta foto dels finalistes al premi, observa l’extraordinari nivell dels esportistes d’aquesta ciutat.
Penso que no ens adonem del potencial esportiu de Terrassa fins que no arribem a una jornada com aquesta, on veiem el que és aquesta ciutat quan parlem d’esport. Probablement no som del tot conscients.
És la segona vegada que obté el premi. I amb només 19 anys.
Per a mi és molt especial que la primera, perquè potser era molt jove i no me’n vaig adonar del que significava. Ara és diferent, ara sí que veig el que significa, el que és portar el nom de la teva ciutat al darrera i arreu del món. I, a més, en l’any que he tornat a jugar a Terrassa després d’un temps fora.
L’any 2019 va ser el millor de la seva vida?
Va ser bastant rodó. Segurament podem parlar del millor de la meva carrera, però espero que el 2020, que ha començat molt bé amb l’or europeu, sigui encara millor. Sobre tot perquè és un any olímpic.
Amb què es queda de tot el que va aconseguir durant el 2019?
Tot va ser molt especial, és difícil triar. Com a jugadora de club va ser molt important guanyar la Champions amb el Sabadell, jugant a casa. Però la plata al Mundial amb la selecció també va ser molt especial, ja que a més era la segona de la meva carrera.
I el 2019 decideix tornar a casa, al CN Terrassa després d’haver-ho guanyat tot amb el Sabadell. Què li porta de nou a Terrassa?
Em motiva el fet de tornar a l’equip on vaig començar, als meus inicis, amb les meves companyes de sempre, amb el meu entrenador. I a un club que ha fet una gran aposta pel waterpolo. Tenim un somni ara que és jugar la Champions, com ho està fent l’equip masculí, i fer també un gran paper.
Aquest nou projecte va obtenir el seu primer fruit jugant la final de la Copa de la Reina. Es veu lluitant pel títol de Lliga?
I tant. Des del primer minut d’aquesta Lliga ens veiem allà, amb les millors i optant al màxim. L’equip té una gran il·lusió per fer un gran paper. A la Copa de la Reina vam fer un primer pas endavant, malgrat quedar-nos a les portes del títol. Aquest any, més que mai, es pot lluitar per la Lliga. Els equips s’han mogut molt, està el campionat molt més igualat i tothom té molta il·lusió pel fet de ser un any olímpic.
2020 és any olímpic. I a Tòquio viurà els seus segons Jocs. Com els afronta?
Espero estar a la llista de 13 jugadores, aquest és el primer pas. Al 2016 ens va quedar un regust estrany en quedar cinquenes, després de perdre el partit de quarts. Aquesta vegada arribo amb més experiència i amb un equip molt consolidat després dels èxits internacionals que hem obtingut. Anem amb tota l’ambició per penjar-nos una medalla. Aquest és el nostre gran objectiu.
Un somni trepitjar el podi olímpic malgrat haver estat medallista mundial i europea.
El meu primer somni era disputar uns Jocs Olímpics i ara vull complir el segon, que és penjar-me la medalla d’or.
