Eduard Iniesta és un músic molt conegut i respectat com a instrumentista, però avui ensenyarà a l’Auditori Municipal (a les 8 de la nit) una faceta molt més íntima, associada a la seva tasca com a cantautor. En aquest concert presentarà el seu nou disc, "White Hole/Forat blanc", el novè de la seva trajectòria.
Aquest disc es presenta com un treball molt diferent de la seva producció anterior, com el descriuria?
"White Hole/Forat blanc" és el primer apunt d’un viratge cap altres tipus de música, tots els meus discos anteriors tenien un toc mediterrani i ara m’encamino més cap a un rock d’autor, amb històries punyents, sense descartar del tot una voluntat colorista mediterrània però amb guitarres elèctriques.
És un canvi de registre total, no és així?
Això no és nou perquè quan tenia 14 o 15 anys ja vaig començar tocant solos de Clapton, estava molt ficat en el món de la guitarra elèctrica, per tant tenia moltes ganes de fer aquest viratge des del món ètnic. El considero com un disc de transició cap al meu 10è disc.
Què ha motivat aquest canvi?
Això és el que serà el 10è disc, ha estat naixent del treball de les lletres amb el meu germà, són coses molt meves, com les estades els diumenges a la Plaça Reial i que em van portar a ser músic. "White hole" és un disc de transició, marcat per l’eclecticisme, i per no confiar-me a cap classe d’etiqueta, no tancar-me. No em dec a cap mena d’estil sinó a la música en general. És un primer pas, per aquestes històries personals. "White hole" és la voluntat de posar-se en un forat blanc, on la matèria en lloc de fer implosió i quedar-se atrapada, "explosiona". Això soc jo.
No es vol encasellar…
Vull fugir de qualsevol encasellament, crec molt en la mirada que tenia el públic a segles anteriors, amb la música com un tot, amb independència de l’estil o una altra cosa. Ningú encasellava a un músic com Mozart, per exemple. Això no és innovador, potser només per aquí, als 80 per exemple Quincy Jones i companyia ja es van rebel·lar contra les etiquetes. Quan un disc m’ha anat bé, al següent he mirat d’aprofitar-ho i virar cap a un altre cantó. El disc no està tancat a un estil concret. "White hole" és un homenatge a la llibertat artística, el que dona sentit a la meva mirada musical.
D’alguna manera necessitava cantar per poder continuar expressant-se?
Em reivindico com a cantant, és una cosa progressiva que he anat vivint, m’he anat trobant segur amb la meva veu, amb un registre semiparlat que ja vaig començar fa un temps amb el disc "Nítid." És veritat que m’he posat sempre més amb la part instrumental però Eduard Iniesta sense la veu no tindria sentit, és un dels motius que m’aboca a cantar.
Però deixa de banda la seva tasca instrumental?
Hi ha una cosa molt important, a les persones ens entra la música per un canal diferent, les emocions que desperta un instrument són molt diferents que amb la paraula. Lògicament una cosa no pot estar sense l’altre, forma part de mi. Intento emocionar i que la gent s’ho passi bé, buscant textures perquè la gent s’hi trobi a gust. Així és tal com soc, és veritat que he passat una part important de la meva trajectòria dedicat als instruments ètnics de corda, però ara faig un espectacle molt variat, eclèctic i lliure bàsicament.
Qui l’acompanya en directe?
La meva banda està integrada per Gerard Nieto (hammond i piano), Àlex Tenas (bateria) i Cristina Membrive (bajo.) És un quartet que no té a veure amb el format del disc, que va tenir moltes col·laboracions, especialment és molt diferent dels tracs gravats al Palau de la Música. Però és una banda que està més d’acord amb el viratge que estic fent, amb ells gravaré el pròxim disc.
Com va ser aquesta experiència al Palau de la Música?
L’any 2017 vaig actuar a la sala Gran del Palau, és un concert que recordo molt i es va gravar per pistes. Hi havia un parell de temes que vaig voler incloure al disc. M’acompanyaven grans músics, vaig voler incloure’ls per homenatjar aquesta llibertat artística, músics com Marco Mezquida, Andrea Motis i el meu ensemble. A vegades toco amb ells, dins del ventall de concerts que puc fer, també en solitari i a quartet. De la gravació he recuperat temes com "La gran impostura" o "L’home de cristall", un tema que m’estimo molt i que parla de què en situacions d’abús i de tortura, més que passar de pàgina, val més canviar de llibre. "White hole" també va per aquí, encara que amb una sonoritat més pinkfloydiana.
Fa molt la pinta que el concert d’avui a l’Auditori serà variadíssim, serà així?
Conviuen moltes textures, i ajunto idiomes com l’anglès, el castellà o el català. Passo del flamenc al pop, i del rock a la música més ètnica, amb textures de corda polsada. També faig un homenatge a la mandola, un instrument que m’ha donat moltes satisfaccions, més emocionals i virtuoses. Al concert m’hi trobo molt a gust i satisfet. El més important d’aquests concerts és que presento el disc però també revisito temes antics i provo noves cançons. Tinc molt interès a veure la reacció del públic, que és qui mana. M’agrada emocionar i que les persones volin.
Singular i emotiu
Eduard Iniesta Torres (Barcelona, 2 de març de 1968) es presenta a la seva biografia com un "compositor d’una música singular i emotiva." Està especialitzat en instruments de doble corda i és considerat com un referent de la música mediterrània. La seva producció ha tingut bàsicament dues etapes. La primera fins a l’any 2019 és una etapa de world music i de composicions al voltant de la música en el seu sentit més ampli. Durant aquesta primera etapa es consolida com a músic intèrpret d’instruments de corda i refinat compositor. A partir del 2020 vira cap al rock d’autor electrificant el seu so. Un camí que encetarà a partir del seu disc número 10 i que ja s’endevina al seu disc precedent, "White Hole/Forat Blanc.".
