Diumenge, i dins de la 46ena edició del Premi Ciutat de Terrassa de teatre que es celebra a la Sala Crespi, vam poder gaudir de l’obra titula "L’inspector", de Nikolai Gógol. És tot un clàssic. Estrenada l’any 1836, es tracta d’una comèdia satírica, una dura crítica a la corrupció política de la Rússia del segle XIX que, malauradament, conserva tota la seva vigència i que ens recorda situacions i personatges que encara formen part del nostre món.
En aquesta ocasió l’obra era portada a escena pel grup Pierrot Teatre de Centelles, de qui bé es pot dir que ha esdevingut també un clàssic del circuit amateur en general i del concurs de la nostra ciutat en particular, ja que hi ha participat en diverses ocasions (les darreres han estat el 2015 amb Maria Rosa i el 2018 amb Els rústegues).
Tot plegat ens feia preveure que podríem gaudir d’una bona tarda de teatre i així va ser. En la versió que ens va oferir Pierrot Teatre, han desaparegut alguns dels personatges de l’original (com els funcionaris retirats Lyulyukov i Rastakovski o l’agent judicial Ujovértov) i d’altres han estat feminitzats: la directora de l’escola, la directora de l’hospital i la cap de Correus són, en el text original, personatges masculins.
La història arranca quan a una petita ciutat perduda de Rússia arriba la notícia que un inspector general els ha de visitar amb la intenció de revisar tots els aspectes de la vida pública de la vila. La notícia cau com una bomba entre les «forces vives» de la localitat, representades per l’alcalde, el jutge, la directora de l’escola, la directora de l’hospital, la cap de correus i el cap de policia. Tots ells tenen prou coses a amagar com perquè la visita els intranquil·litzi. Al mateix temps apareix a la fonda del poble un desconegut, Jlestakov, un home jove que viatja amb el seu criat i que és en realitat un aristòcrata desvagat i arruïnat, però a qui tothom pren pel temut inspector. A partir d’aquí, la situació s’embolica: les autoritats locals intenten subornar qui ells creuen ser l’inspector i aquest (que ràpidament s’adona de la situació) accepta els suborns per tal de refer la seva precària economia. La dona i la filla de l’alcalde intenten, cada una per la seva banda, seduir-lo i ell entra en el joc amb l’una i amb l’altra. També els terratinents locals contribueixen tant com poden a comprar la bona voluntat de l’inspector i fins i tot els ciutadans que acudeixen a ell per denunciar el mal govern que pateixen per part de l’alcalde, consideren una bona idea oferir-li «regals» per tal que les seves queixes siguin preses en consideració.
Escenografia original
Cal dir que la posada en escena de Pierrot Teatre va jugar amb una escenografia molt original i que, en la seva aparent senzillesa, deixava tot el pes en mans dels actors. Aquests, per la seva banda, van saber mostrar de manera molt eficaç la cara més cínica i alhora ridícula d’uns personatges a qui mou l’avarícia, l’egoisme i la irresponsabilitat. Les escenes, algunes de les quals excel·lentment coreografiades, es van anar succeint a un molt bon ritme, aconseguint crear la sensació d’un treball coral, molt ben orquestrat des de la direcció de l’espectacle i en que totes les peces encaixaven la mar de bé. En resum, doncs, una molt bona tarda de teatre.
Aquesta setmana, tot i que fora de concurs, podrem veure l’obra L’últim joc de la nit, del grup terrassenc Qollunaka.
