Aquest mandat va començar aspre i passen els mesos i continua agre. Els primers símptomes que aquest anava a ser un mandat complicat els va donar la relació entre Tot per Terrassa i el PSC. El partit de Ballart va obtenir una victòria aclaparadora i el PSC no va encaixar bé la derrota o potser no va encaixar bé la victòria de Jordi Ballart, o de tot una mica. El nivell d’enfrontament va arribar amb la sol·licitud per part de Tot per Terrassa d’una reunió entre comissions dels dos partits per acostar posicions i establir un marc normalitzat de relacions. El PSC va considerar que no era necessari.
Als últims mesos, al marge de la relació entre partits, s’han produït, especialment als plens municipals, alguns episodis pujats de to, que la veritat és que s’han donat en poques ocasions als plenaris municipals. El nivell d’excitació i d’acalorament a la vida política catalana i també espanyola situa el debat polític en un escenari de confrontació i crispació que fa que els episodis viscuts a la sala de plens terrassenca i a les juntes de portaveus no siguin res d’extraordinari, però sí que ho fa el fet que aquí no estem acostumats a segons quins tons.
L’oposició demana que l’alcalde moderi i moduli els plens, que freni els regidors que mostrin una actitud excessivament agressiva i situï el debat en els estàndards que han caracteritzat el que sempre s’ha denominat oasi terrassenc. La proposta no és exagerada ni està fora de lloc i l’alcalde l’hauria de tenir present. La duresa del debat no s’ha de mesurar pels decibels ni pel nivell de crispació, sinó pel contingut del discurs.
