La voluntat política de la coalició de govern entre el PSC i Podemos i el que sembla una majoria del Congrés dels Diputats que estarà d’acord amb l’aprovació d’una llei d’eutanàsia a Espanya han obert novament el debat sobre la mort digna. La fe catòlica rebutja la mort que no sigui per causes naturals. Recordem, fins i tot, que es negava l’enterrament en zona sagrada als suïcides. És lògic que l’Església i els seus fidels vegin amb preocupació l’aprovació d’una llei que permet que algú pugui decidir no només sobre la seva vida, sinó també sobre la seva mort. El que ens hem de plantejar és si és lògic que tothom hagi de prendre decisions sobre la base d’uns criteris religiosos, absolutament respectables, però que entra dintre del possible que no tothom comparteixi.
Els arguments són múltiples i variats i alguns, mereixedors de reflexió. N’hi ha d’altres absolutament inversemblants que haurien de fer avergonyir el seu emissor. És el cas d’un polític, no cal dir el partit, que assegura que el govern de socialistes i comunistes el que pretén realment amb la llei de l’eutanàsia és reduir la despesa sanitària a Espanya. No calen comentaris, perquè qui hagi viscut de forma directa l’agonia inexorable d’una persona sap el que aquesta llei pretén.
És francament sorprenent la vehemència que utilitzen els qui estan en contra del fet que es faciliti posar fi a la indignitat del dolor i l’agonia; posar a l’abast de qui així ho decideixi els recursos de l’Estat per morir dignament quan el que espera és un patiment mèdicament intolerable. Una llei d’eutanàsia no obliga a ningú. Els detractors plantegen la llei com un permís de l’Estat per posar fi a la vida de qualsevol que tingui dolor. Estem parlant d’un dret, no d’una obligació, i això és el que més sorprèn de la polèmica generada, perquè parlem de dret, de llibertat i de dignitat en la vida i en la mort. No parlem d’un extermini arbitrari i incontrolat.
Més de vint anys després de la difícil mort de Ramón Sampedro i pocs mesos després de la mort de María José Carrasco, l’últim gran escàndol sobre el suïcidi assistit que va portar el seu marit a ser encausat per maltractament, encara estem debatent sobre la condemna a la vida. Encara ens qüestionem si és raonable escoltar a qui ja no pot continuar endavant o se l’ha de deixar que mori sol, en la clandestinitat, per no comprometre els seus familiars. Parlem de llibertat, parlem de dignitat, parlem de vida.
