Sovint el missatge que sona des de la política i l’economia és que la finalitat principal de l’escola és la d’ensenyar els nens, adolescents i joves a preparar-se per entrar a la vida econòmica (la utilitat econòmica). Qui es prepari bé, tindrà una bona feina i podrà comprar el que desitgi (el consumisme). Si s’accepta aquesta tesi, es pot concloure que hom és el que fa per guanyar-se la vida, que hom és el que acumula i, per tant, que qualsevol altra activitat que no fomenti aquesta fita serà qualificada com una pèrdua de temps. L’escola, certament, ensenya els sabers que seran útils per a la vida laboral i cultural del dia de demà (instrucció); tanmateix, la meta principal de l’escola és l’educació, la qual no pot ser mai neutral, com explicaré més endavant.
El fals debat que han generat la dreta i l’extrema dreta amb el “bloqueig parental” a activitats complementàries sobre sexualitat, violència de gènere, igualtat, etc., relacionades amb els drets humans i qualificades d’adoctrinament, no és res més que una disfressa que amaga la lluita ideològica per imposar les seves doctrines a l’escola pública com ja fan a certes escoles privades i concertades. No es tracta de qui és propietari dels fills, sinó de la defensa de l’escola pública, dels seus herois -els mestres i professors- i de la democràcia interna representada en el consell escolar. Hi ha polítics i famílies que discriminen, que creen diferències, que no volen que la societat s’encamini vers un horitzó que ells no toleren, els repugna la pluralitat, els indigna el diferent. D’això, se’n diu inocular un verí, intoxicar, adoctrinar.
L’educació és inexorable: educa la política, les ideologies, els partits polítics, les TV, les xarxes socials… Educa també l’escola, però, d’una forma molt diferent: tracta de com fer la vida, cosa molt diferent de com guanyar-se la vida; ensenya un saber-fer (tècnica), sí, però també un saber-actuar (valors, el desenvolupament integral de la persona). Els antics grecs ja distingien entre el saber tècnic/productiu -els oficis- i el saber pràxic -l’ofici d’home i de ciutadà- i al Renaixement Pico della Mirandola complementà el que digué Sòfocles (s.V a.C.) a “Antígona” sobre l’home: el dramaturg grec afirmà que el que és admirable de l’home és el que pot arribar a fer amb el món, però l’humanista italià subratllà sobretot el que l’home pot fer amb si mateix, ser el seu propi escultor. Educar és aprendre formes de convivència. La meta de l’educació és aconseguir persones raonables, crítiques, autònomes, independents, és a dir, persones civilitzades. Gràcies al llarg i lent progrés moral de la humanitat, l’ésser humà rebutja l’esclavitud, el sexisme, la xenofòbia, la desigualtat, la violència masclista, tota mena de discriminació per la raça, el color de la pell, l’idioma, la religió, les opinions polítiques… Els valors que implica aquest rebuig a qualsevol discriminació tenen un nom: la bona educació, la base de la qual són els Drets Humans. És en aquest sentit que l’escola no pot ser mai neutral, que ha de prendre sempre partit, perquè els valors són adquisicions de la civilització humanitzadora a les quals no podem renunciar si no volem tornar a la barbàrie.
Educar no és adoctrinar. L’adoctrinament és el procés de transmetre una doctrina, és a dir, un conjunt d’idees, creences i dogmes. La doctrina cerca inculcar, imposar aquestes creences. A diferència de l’educació que vol que la persona guanyi autonomia a partir de la crítica i del propi judici, l’adoctrinament el que cerca és que la informació que es dona a una persona -nen, adolescent, jove o adult- anul·li el seu judici crític i no toleri altres idees. Inculcar idees, creences poc o gens fonamentades sobre les quals els homes mai estaran d’acord perquè no formen part dels sabers científics i humanistes ni relacionades amb els drets humans, és mentir, és joc brut, és adoctrinar. Qui educa? Els mestres/professors: lliuren el cisell del ventall dels sabers i dels valors acceptats socialment als alumnes perquè aquests siguin escultors de si mateixos. Qui adoctrina? Els dogmàtics: esculpeixen l’altre a la seva imatge i semblança.
