Albert López Saura (23 anys) va fitxar pel Terrassa FC al principi d’aquesta temporada. Procedent del Cerdanyola, aquest extrem hàbil, golejador i desequilibrant, començava un desafiament important a la seva carrera esportiva. Va arribar al Camp Olímpic ple d’ambició, il·lusionat com mai. Però a una setmana de l’inici de la Lliga, una greu lesió al genoll va tallar la seva activitat: trencament del lligament encreuat del genoll esquerre. Sis mesos de baixa. Albert s’aixeca cada matí pensant en la tornada i troba a faltar el futbol com mai s’ho hauria imaginat. Pel camí, hores i hores de treball i de sacrifici per tornar a tenir un genoll de garanties. A l’horitzó, jugar encara algun partit aquesta temporada. I en el calaix dels somnis, fer el gol de l’ascens. Aquesta és la seva experiència explicada per ell mateix.
LA LESIÓ. Em vaig lesionar el 21 d’agost, en un partit de pretemporada a Vic. Recordo la jugada, va ser una passada de Genís, li vaig guanyar l’esquena al lateral, però el central va sortir a fer la cobertura i va protegir la pilota, que sortia per la línia de fons. Però jo, que no dono una pilota per perduda, vaig intentar ficar el cos. Ell ho va fer també en direcció contrària a la meva i la cama se’m va quedar enganxada. Vaig notar un "crac" i de seguida vaig veure que allò era seriós. El genoll se me’n va anar cap a fora i em va tornar. A partir d’aquell dia, la incertesa de l’abast de la lesió. Em van fer una ressonància, però el diagnòstic no era clar perquè el genoll estava molt inflamat. En tot cas, ja em diuen que probablement està trencat el lligament. Busquem una segona opinió i em diuen que podria ser un trencament parcial. I finalment és el doctor Ramon Cugat qui em diu que està trencat, però que fins que no m’operin no sabrem la magnitud de la lesió. I quan m’obren ja veuen que el meu lligament està nul i s’ha de canviar.
L’IMPACTE MORAL. Aquesta és una lesió que has vist en altres, però igual no t’adones de la seva magnitud. Quan em van dir el que era, em vaig enfonsar. Era la setmana abans de començar la Lliga, estava molt bé, m’havia adaptat a l’equip i tenia moltes expectatives en aquesta temporada, tant pel camp com pel model de joc. Com ho superes? Al final acabes acceptant que és una etapa de la teva vida, com moltes altres, encara que amb un temps llarg per davant. Una lesió és el pitjor que li pot passar a un futbolista. I pots respondre de dues maneres: pots venir-te a baix o prendre-ho com un repte, una etapa en què vols demostrar que vols ser jugador de futbol.
LA FIGURA IMPRESCINDIBLE. En un moment així busques ajudes, encara que sigui de forma inconscient. A mi m’ha ajudat molt Mike Molina, el fisioterapeuta del Terrassa. Recordo que, al principi, no podia anar sol al metge, necessitava anar amb ell, em feia por anar sol. Com que m’havien mirat tantes persones i alguns em deien que igual no es tractava del lligament encreuat, doncs tenia esperances que no fos una lesió tan greu. I tenia por al que em pogués dir el metge. La incertesa és el que més mal fa en moments així. Mike m’ha acompanyat en tot el procés, ha estat un suport fonamental.
UNA LLUITA INDIVIDUAL. En tot aquest procés, que encara serà llarg, hi ha hagut moments molt durs. Veus al teu equip des de fora i el món se t’ensorra. Vols fer coses que no pots fer, perquè hi ha uns temps que s’han de respectar, i has de ser fort. Passo pel costat de la pilota i ni la miro. Però m’he adonat que el que més m’agrada és el futbol i ho veig ara que no puc jugar. Si el futbol fos secundari a la meva vida, em rendiria perquè està sent molt dur. No m’arriscaria a què em tornés a passar, però valdrà la pena.
UN DIA DE TREBALL. Ara estic fent treball de musculació, enfortir la cama per recuperar tota la massa muscular que perds en un procés així. Al matí vaig al gimnàs, a Castellbisbal que és on visc, i faig bicicleta, el·líptiques, màquines de cames, i després vaig a la piscina. Primer una mica de relaxació a les cames i després metres de natació. La piscina m’ha anat molt bé. A la tarda a l’estadi, amb el programa de treball de recuperació amb el Mike Molina. El següent pas en començar a trotar en dues o tres setmanes.
EL CALENDARI. És inevitable que et posis dates per tornar a jugar. Però m’ho intento treure del cap. Aquí, més que les dates, el que manen són les sensacions. Quan no podia caminar, per exemple, volia fer-ho i veia que no podia malgrat el meu desig. Però d’un dia per l’altre, les sensacions canvien i pots començar a fer-ho. Per això, el que vull trobar són aquestes bones sensacions per fer passos endavant en la recuperació. L’11 d’abril es compliran sis mesos i és quan, en teoria, tindria l’alta. A partir d’allà veurem si estic per jugar. Somnio fer-ho aquesta temporada. No vull arriscar, però treballaré al màxim per fer-ho abans no s’acabi el campionat. Els companys em diuen que marcaré el gol de l’ascens. Si fos així, el sacrifici haurà volgut la pena. I, fins i tot, haver-me perdut la temporada.
