Ho van intentar, però no els va sortir bé. Ho van intentar aquella tarda de juliol del 2014. Ells, els dos, en realitat, no van entrar en aquell habitatge per a assaltar-lo, però van ajudar una tercera persona a grimpar fins al balcó i es van quedar vigilant. Van fer una espècie de pilar, un damunt d’un altre, un “castell improvisat per a una acció delictiva. És a dir, van participar de manera activa en el robatori i han estat condemnats per això a sis mesos de presó i a pagar els danys provocats en l’habitatge.
A les cinc de la tarda del 24 de juliol del 2014, tres individus van arribar a un edifici de l’àrea de Terrassa. Tenien la intenció de perpetrar un robatori amb força allà i es van repartir els papers: un entraria i els altres dos es quedarien de sentinelles en els voltants. Calia enfilar-se a un balcó situat a uns tres metres d’altura. Dos delinqüents van ajudar l’altre a grimpar. I aquest altre va entrar en l’habitatge, causant unes quantes destrosses. Va forçar una finestra. Però va marxar, van marxar, sense cap botí. No es van emportar res perquè no van trobar res de valor que ficar al sarró.
Precisament els dos ajudants van ser identificats, detinguts, imputats, processats, acusats i condemnats. Però l’autor material no. Els dos inculpats, tots dos marroquins, tots dos amb antecedents per robatoris violents, van ser condemnats a sis mesos de presó i a rescabalar a la propietària del pis pels danys ocasionats en l’habitatge. El delicte: robatori amb força en grau de temptativa. La sentència, del jutjat penal número 2 de Terrassa, va estimar la concurrència de dues circumstàncies: una atenuant, per les dilacions indegudes experimentades pel procés, i una altra agreujant, per la reincidència.
Recurs perdut
Els dos van recórrer la sentència davant l’Audiència Provincial, i van perdre aquest envit. El tribunal corrobora la primera resolució i considera que s’ha practicat “prova suficient”. Ells sostenien que no anaven a robar allí, sinó que tenien la intenció d’okupar l’habitatge. Reconeixien que havien estat allà mateix, en aquell pis, en dies anteriors i que van poder robar coses, però no les van robar. Allò no va ser un intent de robatori, sinó d’usurpació de l’immoble, segons la versió dels acusats. Un d’ells es va negar a declarar en el judici, però durant la instrucció va dir primer que va entrar en l’habitatge, per a després declarar que no, que es va quedar a baix vigilant. Tots dos, no obstant això, van manifestar que volien okupar l’immoble, no robar en el seu interior. Volien canviar el pany.
Una testimoni els va veure en plena maniobra de singular ascens. Va veure als tres individus accedir al pis pel balcó, “pujant-se uns damunt dels altres”. Segurament va ser un pilar poc ortodox.
Aquesta testimoni va avisar a la policia i van arribar uns mossos d’esquadra que van localitzar als imputats prop de l’edifici. La testimoni va identificar als nois. Eren coneguts al barri. A més, la propietària va assegurar que en el pis hi havia mobles i estris, per la qual cosa l’habitatge no podia ser objecte d’ocupació, assenyala el tribunal.
Els magistrats no posen en dubte que, amb aquests elements probatoris, el jutjat penal arribés a la conclusió a la qual va arribar: decisió condemnatòria.
Els acusats no volien okupar el pis. No portaven eines per a canviar el pany. Un dels processats va admetre que van trencar el vidre d’una finestra per a accedir a l’immoble. Totes les dades objectives condueixen a reforçar la intencionalitat del robatori. Qüestió diferent és que després no trobessin res de valor, conclou la sentència.
