La situació és més que complexa a la política catalana. El que es va viure ahir al Parlament provoca una sensació d’espectacle vergonyós amb crits tavernaris de “delinqüent” al president de la Generalitat que provoquen la suspensió del ple, la sortida de diputats i el bloqueig, novament, de la cambra. I una sensació de distanciament de la política per com s’estan desenvolupant els esdeveniments i com es gestiona la relació i la reacció davant les decisions judicials i polítiques de l’Estat espanyol. El trencament entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana és més que evident.
El president, Joaquim Torra, va posar al límit el pacte de legislatura en traspassar al president del Parlament, Roger Torrent, la decisió d’acceptar la suspensió de la seva acta de diputat. La mesa del Parlament va acatar la decisió de revocar la condició de diputat al Parlament de Catalunya al president de la Generalitat, decisió que va assumir Torrent per evitar que qualsevol votació que es porti a terme pugui ser impugnada i per no incórrer en desobediència. L’argument era acatar la decisió en contra d’una “desobediència estèril”, evitar les votacions de Torra al Parlament i mantenir-lo com a president i continuar endavant amb la legislatura sense haver “d’entregar el Parlament”. Junts per Catalunya ho veu com una nova traïció dels republicans i la imatge dels seus diputats aplaudint les paraules del president i els d’esquerra asseguts sense aplaudir, amb Pere Aragonès mirant a l’infinit, va ser demolidora per a l’independentisme.
L’actitud dels partits independentistes s’ha d’ubicar en un tauler d’escacs que porta a la presidència de la Generalitat. No hi ha altra cosa ara mateix en l’objectiu d’uns i altres. Junts per Catalunya vol passar per la formació compromesa amb la unilateralitat i la desobediència a qualsevol preu per pressionar l’Estat espanyol i Esquerra, com el partit pragmàtic que vol postposar l’objectiu de la independència a un moment més favorable tant a Catalunya, com a Espanya, com també a l’estranger. El lloc de destí és el mateix, però les vies són molt diferents. La qüestió està a endevinar si tot el que està passant és fruit d’una estratègia o se’ls ha escapat de les mans i van improvisant contínuament. La voluntat es veu que és allargar la legislatura a Catalunya tant com es pugui, però els fets no semblen tenir una correspondència directa.
