No sé en quin moment dels anys vuitanta Joaquim Badia em va convidar a dinar a un restaurant de Barcelona que es deia Alt Berlin, al costat de les torres de “la Caixa”. Jo era jove i em pensava que la meva vida seria la història. Crec que encara no era regidor. El dinar amb Joaquim Badia em va impressionar molt. Vaig entendre que es podia compatibilitzar una mirada des de dalt de les organitzacions, ell era un advocat importantíssim a “la Caixa”, i tenir una alta sensibilitat social. Però el que més em va impactar va ser que allà on jo mirava amb lents curtes de joventut ell mirava amb lents llargues i amb periscopi. Jo li tenia respecte. Li tenia respecte tota la ciutat. Tots sabíem el que havia fet a la Transició i abans. Com havia dedicat esforços a defensar gent ideològicament llunyana per conviccions democràtiques i cristianes. Era democratacristià. Ho practicava. Gent del PSUC a Terrassa ho pot corroborar. Jo dinava amb tota una institució aquell dia a Barcelona i, mentre jo intentava exposar un cert potencial de joventut, ell només em retornava una gran generositat.
Cap condescendència i molta generositat. De fet, jo sóc d’una edat similar a la d’alguns dels seus fills, amb qui havia coincidit a Can Colapi. El dia que va morir Franco, vàrem anar a la Plaça Vella i crec que a casa seva hi va haver una certa celebració. Hi vàrem pujar un moment i després vàrem baixar a la plaça, on uns quants grisos de la Policia Armada, que devien estar ben desconcertats, miraven que tot aparentés normalitat.
Joaquim Badia havia nascut el 1928 i havia viscut els fets colpidors de la Barata i de Can Prat. L’assassinat del seu pare, el notari Badia, és un dels fets més ignominiosos d’una rereguarda que va acumular massa morts a les carreteres. I, malgrat aquest trauma familiar, va créixer sense perdre l’empatia, ni militar en el rancor. Al contrari. Va créixer a la geografia natural dels Badia: Terrassa, Olesa (Can Tobella), Matadepera. Advocat, moviments catòlics, Òmnium Cultural i un compromís cívic que durà dècades. Avui però tots els reconeixements que la ciutat li ha donat ens semblen justets pel que la seva personalitat representava.
Joaquim Badia va ser un polític sense càrrec, un home de compromisos no fàcils. Ell pertanyia al millor de la Transició. Catalanista per convicció, per tradició i per transpiració. Sabia pactar. Tenia una empatia pròpia dels que dominen els temps i no són només presoners del present. Aquesta és la diferència entre la mirada tàctica i la mirada estratègica. Però, advocat com era, home d’empresa i persona d’església, sabia que els qui no sintetitzen la política amb la condició humana acaben indefectiblement en el sectarisme. Va prendre decisions arriscades en la incertesa de la Transició i del popurri de les primeres eleccions al Congrés. Va seguir Anton Cañellas a Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (formada pel Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya) en una candidatura al Congrés a les primeres eleccions democràtiques. Recordo bé que quan anava als Escolapis em va impressionar un cartell amb la seva cara a la paret de la Corredoria Vinyals al carrer del Col·legi. Ell anava el tercer de la llista però van sortir només dos diputats. Aquest resultat va truncar la trajectòria d’algú nascut amb totes les condicions per ser un gran factòtum polític.
Anys després, vaig comprovar com Manuel Royes, com a alcalde i president de la Diputació, era de les persones que respectava de veritat. I com el respecte era correspost. Joaquim Badia no va fer política local a l’Ajuntament, però va fer molta política local quan era més difícil. Joaquim Badia se’n va amb aquesta sensació que un cop més hem fet tard. Que, malgrat el que ha escrit el seu germà Oriol (a qui hem d’agrair molt els seus escrits de memòria de la família i del país), hauríem d’haver aprofitat no només els seus records, sinó molt més la seva saviesa. La petita ermita de Can Prat guardarà les seves mirades, les seves pregàries i els seus anhels. Joaquim Badia era però molt Badia. Era el llegat. Era el germà. Era el patriarca. Som on som perquè gent com Joaquim Badia va optar pel compromís i la generositat. La millor versió de Terrassa i de Catalunya són fruit de gent així. Gent de consistències diverses. Militar en el compromís sempre i saber trobar espais d’una certa discreció essent tot un referent no és a l’alçada de tothom.
Descansi en pau.
