Un segle després, retornem a una altra època amb aquest mateix aforisme. Viure "els anys vint" de bell nou té el seu què. Un nou decenni, tot i que en un entorn no massa diferent, pel que sembla. Llavors, just després de la primera guerra mundial, es creà la Societat de Nacions. Es pretenia evitar un altre conflicte semblant. Després no fou pas així. I, a hores d’ara, tampoc no podem tirar coets. La tensa situació a diferents indrets del món (Iran vs. EUA, el polvorí d’Orient Mitjà, Sudamèrica, Corea del Nord, Turquia, el conflicte de Hong Kong amb Xina, etcètera) no convida precisament a l’optimisme. Algun malastruc augura la Tercera Guerra Mundial.
Llavors, es produí una alça forta de dictadures (com Salazar, Mussolini o Primo de Rivera). Actualment les forces ultradretanes i els grups populistes surten com els bolets… Al camp de la música, es remarcà la vivència del tango, el xarleston o el propi jazz, entre d’altres… I el jovent lluità fortament per ésser protagonista principal d’aquell temps. Altres camps on sorgí una forta moguda fou en l’arquitectura, el cinema o la literatura.
Dominava la misèria arreu, quan ara topem amb una nul·la i repel·lent distribució de la riquesa. Conviuen cada cop més grans fortunes amb gent que malviu llastimosament. Fotos en blanc i negre xoquen amb la digitalització i la puja de noves tecnologies.
Em preocupa seriosament el pensar com seran aquests nous anys vint acabats d’estrenar. Una incògnita. Segur que els dominarà la bogeria. Per començar, el panorama polític del país de "la pell de brau" al·lucina. El conflicte català sols esdevé una de les guspires que ho han encès tot… Per molt que el nou president espanyol adopti un discurs més moderat, la gent no es llepa el dit. Ara, ja no cal recórrer a les hemeroteques per conèixer què deia fa uns mesos. Els vídeos dels youtubers a internet el delaten/enxampen en mentides flagrants d’un mes per l’altre.
El gran Gabriel García Márquez titulava una de les seves obres èpiques "Crònica d’una mort anunciada". Dissortadament -i tant de bo que m’equivoqui- el pacte "sociata" amb el Coletas i amanit per ERC té aspecte de flonjo. No serà que, després de salvar-los la campana, no anirà més enllà de vint mesos? Quan tot es mostra tan ajustat, em fa més por que una pedregada.
