Com explicàvem al reportatge de l’Espai Solidari de dimecres 18 de desembre, el principal projecte de l’ALEI és La Trobada, una iniciativa comunitària i inclusiva, amb diversos itineraris relacionats, sobretot, amb el sector de l’hostaleria i la restauració. Diverses persones s’han beneficiat del projecte des que aquest va reobrir les seves portes el passat mes de juny.
"Vaig conèixer l’ALEI a través de Serveis Socials. Volia capacitar-me i integrar-me a la ciutat de Terrassa", explica Sobeida Melguizo, de 50 anys i vinguda de Colòmbia. "Fa un any que visc aquí i soc usuària de l’ALEI des del mes de juny, quan es va posar en marxa el nou projecte de La Trobada", afegeix.
La María Fernanda Hernández, de 48 anys, i també colombiana, va conèixer la iniciativa a través del servei de primera acollida de l’Ajuntament de Terrassa. "Tenia ganes de conèixer gent, altres costums i cultures i aprendre. Vaig fer un curs formatiu a Càritas i després, al juny, vaig entrar a La Trobada", comenta. "He fet totes les formacions i ara em queden les pràctiques. El més important és que he crescut emocionalment i he après molt", assegura Hernández, que també fa un any que viu a Terrassa. "Jo no pensava que les coses serien tan difícils a Espanya. Per sort, des de l’ALEI m’han brindat una gran oportunitat. Estic molt contenta i agraïda", afirma.
"Jo també he fet tots els mòduls de formació i ara soc voluntària", indica Melguizo. "Això és molt bonic. Quan acabes la teva capacitació a través de la formació, et donen l’oportunitat de seguir vinculat al projecte de diverses formes. A més, cada dia hi ha més activitats i és tot molt amè", puntualitza Hernández. "Jo no tinc feina però sé que algun company n’ha trobat després de passar per aquí", diu.
"Encara que la formació no sigui reglada, et capacita", sosté Melguizo, que tampoc té feina. "He fet alguna cosa però no he tingut mai un treball fix a Espanya. Ja m’agradaria", assenyala. "Un arriba aquí i pel sol fet de ser immigrant pensa que el rebutjaran i l’apartaran i en part és així. Fa tres anys que soc a Espanya. Quan un ve amb ganes de treballar i se li van tancant totes les portes perquè no té papers, és complicat. Un vol fer les coses bé", destaca.
"Jo estic aquí amb un fill de 17 anys i després de tres anys a Espanya volíem aconseguir els papers per arrelament. Era la nostra il·lusió però em van exigir un contracte de treball d’un mínim d’un any a temps complert, cosa que no tinc", lamenta Melguizo. "De fet, hi ha moltes persones espanyoles que tampoc el tenen", ressalta. "És un peix que es menja la cua. Per aconseguir els papers necessito un contracte i perquè em facin un contracte, em demanen els papers. A Colòmbia vivíem d’una manera i aquí estem en una habitació, estretets, sense poder estar gaire estona a la cuina o al bany", lamenta aquesta colombiana de 50 anys.
"Per poder accedir a la renda garantida em demanen un compte corrent però per poder obrir-ne un necessites posar-hi d’entrada vint o cinquanta euros. I per tenir una targeta també et fan pagar 18 euros", denuncia Hernández. "Jo tinc valors i no vull fer qualsevol cosa ni acceptar qualsevol feina però entenc que hi ha gent que se senti desesperada i ho faci", diu. "Si tinguéssim el permís de treball, treballaríem i contribuiríem", assegura.
"Jo no estava acostumada al fet que haguessin d’ajudar-me. Jo sempre havia treballat i no entenc per què el govern espanyol prefereix donar ajudes que no pas permisos de treball. No soc més càrrega a nivell d’ajudes?", es pregunta Melguizo. "Si em donessin el permís de treball, treballaria, cotitzaria i aportaria diners a la Seguretat Social", manté.
