Sóc la terrassenca de més edat de Terrassa? Doncs, miri, li haig de dir que la vida m’ha passat volant, volant… Encara ara!. Antònia Bonastre Ariño, que acaba de complir 107 anys, ens rep a la Residència Mossèn Homs de Terrassa, acompanyada del seu nét Miquel, que la visita cada dia, i de tant en tant li porta un pastisset de nata. "El dolç m’encanta", diu.
Seguda a la cadira de rodes, estén les mans i juga amb els dits. Ens demana que ens apropem perquè pugui escoltar bé les preguntes. I la primera és del tot inevitable. Quin és el secret per viure tants anys, superar més d’un segle? I respon afable: "Doncs, suposo, que prendre’s la vida tal com bé i no fer abusos. Jo sempre he menjat molta verdura".
Explica que fa un any i mig que viu a la residència i que s’hi troba a gust. "Aquí estic molt tranquil·la. Tinc tot el que necessito i em cuiden molt bé".
Amb un exercici de memòria admirable, i amb l’ajuda del seu nét, reconstrueix trams essencials del seu camí vital. "Vaig néixer a Terrassa i sóc la gran de tres germans. A hores d’ara vivíem encara les dues noies (el noi, en Jaume ja va traspassar). La meva germana, Encarnació, té 100 anys i també està en una residència a Terrassa. Els meus pares treballaven al tèxtil i jo també vaig treballar de cosidora a Pont Aurell i Armengol, Fontanals, Vallhonrat. Per cert, a cal Vallhonrat ens van donar un pis de lloguer a Sant Llorenç que després van comprar en propietat". Recorda que, al llarg de la seva vida, ha passat per moments molt difícils. "La meva mare va morir joveneta, a 44 anys, d’una malaltia infecciosa, i el meu pare es va tornar a casar. Jo, com que era la més gran dels germans, vaig assumir el paper de cuidadora dels petits. El meu pare sempre em deia que era una nena molt rebel i va arribar a un punt que em va treure de casa".
La fàbrica
Després, l’Antònia va anar a viure a casa d’uns familiars a Can Palet, que tenien una barberia, i allà va conèixer el seu marit, en Manel, que era un dels clients. Van festejar un temps, es van casar i van tenir una filla, la Lina, que ara té 83 i viu amb el seu marit. I la Lina ha tingut dos fills, en Miquel i la Montserrat. "Som una família molt petita perquè hem tingut poca descendència. I he tingut mala sort perquè el meu marit va morir de seguida de casar-nos". Què més?, diu inquieta i reprèn el fil. "El meu marit, en Manel, va traspassar dos anys després de casar-nos. Bé, faltaven tres dies només. Em vaig quedar vídua i embarassada de la Lina, que va néixer onze dies després de l’enterrament del seu pare. Mentre vaig estar casada, molt bé, però després… va ser dur perquè vaig treballar com una negra a la fàbrica i a casa dia i nit per tirar endavant. I la guerra… Quina tristesa! Tant els d’esquerres com de dretes van fer mal perquè les guerres sempre són injustes!"
Però també rememora fets més agradables. Se sent privilegiada per haver viscut un temps, de joveneta, al Castell de Vallparadís (hi havia allà una tieta seva, la Ramona), on anava a pasturar les cabres i mentrestant feia ganxet. Teixir amb l’agulla, llegir alguna revista i poca cosa més perquè la feina, la casa i la criança de la filla, sola, ocupava ja totes les hores del dia.
Quan parla de la natura, però, se l’il·lumina la mirada. I tot seguit evoca la seva fugida quan ja tenia 60 anys cap a una masia a Rellinars on va viure una llarga temporada en solitud sense llum ni aigua. I aquí revela el seu sentir més íntim. "A mi m’agrada molt la tranquil·litat, la soledat, la quietud, el silenci. Era molt feliç al camp sense cap destorb, només la remor del bosc i les corredisses de les bestioles".
I encara més moments per prendre nota de la seva vitalitat, de no rendir-se. "De la casa de pagès me’n vaig anar a la casa de la rectoria de Rellinars i cap als 80 anys vaig baixar de nou a Terrassa, a casa de la meva filla Linai el seu marit. Ah… I llavors vaig aprendre a nedar al Club Natació Terrassa i els 84 anys vaig pujar a La Mola. Jo era caminadora, anava molt a Montserrat. Ui… Ara les coses ja no les puc fer quan vull, sinó quan i com puc perquè em canso, tinc dificultat per respirar però ja li dic, que el temps passa molt de pressa; m’ha passat volant, volant", diu.