Baixar l’escala de cargol que porta al soterrani de l’atri de la catedral del Sant Esperit, vigilant no caure, perquè déu-n’ hi-do com és d’estreta i recargolada, constitueix un dels rituals terrassencs més arrelats dels dies de Nadal. Els avis que diuen als nets que compte amb els esglaons, es possible que repeteixin l’advertència sentida dels seus pares al mateix lloc, perquè aquest any en fa 77 que l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa presenta la seva exposició en aquest espai una mica recòndit i absolutamente entranyable. “Pessebre Oficial i Exposició Complementària de Diorames” és el nom que ningú diu de la mostra. I aquest any, el pessebre oficial de l’Agrupació, com sempre l’últim del recorregut, ja gairebé davant de l’escala de sortida, i obligatoriàment amb naixement, és obra, igual que l’any passat, de Santi P. Talens.
Dos anys seguits de pessebre d’un mateix autor, és habitual?
Pot ser-ho. A vegades s’ha donat que han estat tres anys seguits a càrrec d’un mateix pessebrista . En el meu cas, es relaciona amb el fet que he tingut com a maestre a Antoni Sazatornil. Des de fa tres anys vaig molts dies al seu estudi, i d’ell he après aquest tipus de pintura de pessebre. El de l’any passat era meu, però amb la seva col·laboració, i aquest l’he fet tot sol. L’única col·laboració que hi ha són les palmeres, aportades per Pere Giner.
La part central reprodueix un monestir copte. Existeix realment?
Sí. Es troba a uns 150 quilòmetres d’ El Caire. Jo no hi he estat mai, ja m’agradaria, però fa cosa de quatre anys en vaig veure fotografies i el tenia al meu imaginari. I em vaig dir que, quan tornés a fer un pessebre i pogués, faria aquest monestir.
Amb el seu claustre al costat.
Però no és un claustre copte, sinó de Valladolid. Em va agradar per donar-li més profunditat, amb les muntanyes i dos poblets al lluny, un a cada banda, un a la dreta, perquè el vegin els visitants baixos, i el de l’esquerra, per la gent més alta. Aquest és un pessebre de desert, però fet d’una manera que es vegi la policromia del color, com si fos un lloc molt humit, un efecte pictòric que ressalta molt l’estructura.
En el naixement, Sant Josep sosté el nen Jesús, amb un gest com si li anés a donar a la Verge Maria.
Normalment, en els naixements, Sant Josep està com un estaquirot al costat del llitat, mirant el que passa. A mi m’agrada donar-li una mica de moviment. L’any passat, vaig representar la presentació del nen Jesús al temple, i el tenien elevat. Ara, la Verge està esperant que li doni el nen. Les figures són de Roser Albuixech (una artista fa molts anys que s’hi dedica, i les fa, molt maques i fidels la indumentaria de l’època), però dictades per mi.
¿Quantes hores de feina per fer-lo?
Doncs he estat cinc mesos, dedicant-li quatre o cinc hores cada dia. Bastant ràpid, tenint en compte que tot ho he fet jo. Primer, vaig tallar, encolar i enganxar les nou banquetes de fusta de la part de sota. Una vegada vaig tenir aquesta base, vaig començar a construir. Directament , sense cap esborrany. Miro les proporcions i vaig treballant. Tot és porexpan i forrat de guix, qee permet aquest efecte de rebussat i com si s’estigués caient la paret.
