No és que jo sigui una persona especialment arrelada a la terra i a les coses materials que m’envolten, ans al contrari, m’adapto fàcilment al canvi i sóc capaç d’integrar-me de manera còmoda a totes aquelles situacions que la vida em va portant però la veritat és que no recordo haver decidit en cap moment anar-me’n a viure als Estats Units d’Amèrica. Em sento molt cofoi de les tradicions que fan de la meva terra, la del néixer, una senya d’identitat i fortalesa.
M’agraden el Carnestoltes, la Flama del Canigó, la nit de Sant Joan, les festes majors de l’estiu, les arrossades, les calçotades, el dia de la truita, l’enterrament de la sardina, la castanyada, els Pastorets de Nadal, la Passió, els pessebres vivents, la festa de la sal de l’Escala, les festes del Tura d’Olot, les festes del Llac de Puigcerdà, les Santes, Sant Jordi, la cantada d’havaneres de Calella, la Candelera de l’Ametlla de Mar, la baixada de raiers pel Segre, la dansa de la mort de Verges, el festivals de música dels mesos més calorosos, els bastoners, els gegants i capgrossos, els castells amb la música de la gralla animant la càrrega i la descàrrega, els hereus i les pubilles, la fira de Santa Llúcia, el Corpus, els Reis Mags, el dia de la Mona, els Tres Tombs, la nostra Diada Nacional i una llarga llista de costums i celebracions que engruixeixen la nostra vocació de país, de gran país, que proposa a la seva gent un ideari d’arrels singulars i pròpies.
No sé en quin moment vàrem decidir que tot plegat havia de deixar passar dins del nostre croma de rituals, folklore, llegendes i convencions aquelles que no tenen res a veure amb la nostra idiosincràsia, la nostra manera de fer i de relacionar-nos. No entenc ni aprovo que algunes tradicions que formen part d’una altra cultura i sentiment s’enganxin com a paparres en el nostre calendari i agafin un protagonisme que ens desballesta com a col·lectiu, com a poble. No cauré a la trampa d’acceptar el fenomen de la globalització com a justificació del tot s’hi val en qüestions sentimentals i de defensa del que ens ha consolidat com a comunitat. El món és obert i global en la seva visió solidària i de defensa dels valors de justícia social per a tothom però no ho és en la manera com estructurem les nostres emocions i sentiments. De fet, un català s’assembla a un ianqui com un ou a una castanya i això no és pas dolent, perquè ells han estat fets i acostumats a gaudir del món d’una determinada manera, cruspint-se un gall dindi en el millor del casos, i a nosaltres ens agrada celebrar les coses amb canelons i això manifesta trets identitaris de cadascun dels nostres costumaris.
Deixem d’experimentar amb gasosa, quan viatgem i travessem l’oceà doneu-me: Acció de Gràcies, Halloween, Santa Claus, Black Friday i el que convingui, però mentre estiguem en aquest país petit, com deia aquell, deixeu que la sang faci de sang i el cor de cor i defensi la castanyada i les rebaixes de tota la vida com aquelles que ens identifiquen com a societat i que reconeixem de manera simple i propera. Americanitzar la nostra vida espatlla la nostra essència, la nostra soca més profunda, la nostra petjada com a país.
És per això que es lluita per la independència, no? O potser és per alguna altra cosa més material? És sabut i conegut, pràcticament tradicional, que als catalans ens agraden els diners.
El 25 de desembre fum, fum, fum!
