Poder veure a Terrassa una de les obres mestres del geni de la pintura universal Francisco de Goya y Lucientes és possible des d’ahir i fins al pròxim 9 de febrer de 2020. Al matí es va obrir aquesta rellevant mostra dels “Desastres de la guerra”, al Centre Cultural, amb la presència de la curadora Leyre Bozal, que va ser presentada per Adrià Fornés (director del Centre Cultural Terrassa.) Aquesta col·lecció concreta del fons artístic de la Fundació Mapfre, especialitzat en el segle XX, és la primera vegada que es pot veure a Espanya.
La col·lecció conté 80 llàmines d’una sèrie que ha tingut set edicions. La de Mapfre és la quarta edició, de la qual es van fer 275 exemplars. Les planxes fetes per Calcografía Nacional (la d’aquesta col·lecció és del 1906) han estat destruïdes. Si es fessin més tiratges, la col·lecció perdria tot el valor, tot i que sí hi ha una gran profusió de pòsters. Algunes d’aquestes col·leccions es guarden a museus del prestigi del Moma, el Metropolitan o el Pompidou.
Leyre Bozal va especificar que “esperem que aquesta sigui la primera col·laboració de moltes amb el Centre Cultural.” Va afegir que la Fundació Mapfre “porta des de fa més de 30 anys intentant desentranyar els camins que condueixen a la modernitat espanyola.”Una vegada ja iniciat el fons “vam arribar a la conclusió de què Goya -malgrat pertànyer a una altra època- forma part imprescindible d’aquesta modernitat. Sense ell no hauria existit Picasso, o si més no, no hauria estat el mateix.”
Picasso és precisament citat per Bozal com un dels tres gravadors més importants de la història universal, juntament amb Goya i Rembrandt. Cal no oblidar que tots tres dominaven la tècnica del gravat; així i tot, després de fer “Los disparates”, Goya havia deixat de gravar. Tenia uns 62 anys i era ja un pintor consolidat. Però ser testimoni de “la barbàrie de la lluita del poble espanyol contra els francesos” el va empènyer a començar aquesta sèrie que mai va donar a conèixer en vida: “ho va treballar de manera íntima, com una forma d’expressar els seus sentiments vers l’horror.” Al mateix temps, “fa una reflexió del món al qual vivim.”
Però no hi ha sentimentalisme en les seves estampes; només mostra l’espant, com en una fotografia, sense posicionar-se en un bàndol o en un altre. “No hi ha herois, ni un judici de vencedors ni vençuts”, només la veritat de la Guerra de la independència espanyola en tota la seva crueltat.
El conjunt d’estampes es divideix en tres parts. Les dues primeres (“Desastres” 1 a 64) són tota una successió d’imatges molt punyents de la massacre, i la tercera (“Desastres” 65 a 80) són “de caràcter més al·legòric” i “s’entenen com una reflexió de caràcter polític sobre el govern absolutista de Ferran VII després de la fi de la guerra i la retirada de les tropes franceses.”
Horror universal
Goya, diu Bozal, “mostra com tothom pateix per igual i que existeix un sentiment universal de l’horror.” Tot i així se li va acusar d’afrancesat, encara que “era més aviat per ser un il·lustrat” més proper al republicanisme francès que a l’absolutisme Borbó.
Les seves estampes de la guerra contenen imatges molt dures que parteixen del famós primer gravat: “Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer.” Apareixen persones mutilades, empalades, penjades, decapitades, dones que són violades o, fins i tot, un home sense braç que vomita sobre uns cadàvers. Una de les estampes, amb el títol de “Qué valor!”, mostra a Agustina d’Aragó utilitzant un canó.
Processó de morts
Leyre Bozal creu que aquestes estampes són una important influència per a les seves “Pinturas negras.” Aleshores ell ja vivia a la Quinta del Sordo (patia de sordesa des de feia anys) i allà va pintar una sèrie d’obres que, com “La pradera de San Isidro”, recorden els “Desastres” amb la seva obscuritat i la seva processó de morts.
Les dates durant les quals va fer aquestes estampes “no estan molt clares; només hi ha tres dibuixos datats, entre 1808 i 1815.” En aquest treball mostra el gran domini de la tècnica del gravat, una feina “dificilíssima” que requereix una gran precisió. En concret, els gravats exposats estan gravats a l’aiguafort, amb algunes aportacions de punta seca i aigualida, estampats a tinta negra, i utilitzant a més el burí i el brunyidor.
És “un material molt delicat perquè surti a la llum”, per la qual cosa només s’ha exposat una vegada, a Puerto Rico, on la Fundació Mapfre és una companyia important (la primera asseguradora de Llatinoamèrica.) La llum “fa malbé els gravats, el paper és molt fràgil”, per la qual cosa les obres s’han de veure gairebé en penombra i a una temperatura entre 18 i 20 graus.
Quan no estan exposats, els gravats es guarden a un magatzem de Majalahonda que consta de diverses sales. Inicialment els gravats estaven en un quadern (les tapes del qual encara es guarden al magatzem) , i ara quan es desemmarquin es guardaran en “planers”, a una temperatura de 18 graus.
Apart d’aquests gravats sembla que existeixen dues estampes més que van aparèixer el 1870.
Aquestes estampes no es van “publicar en vida, segurament a causa de la situació política, ja que la seva visió crítica de la contesa hauria xocat amb la voluntat de commemorar al monarca Ferran VII.” Així i tot, existeix l’edició completa que li va lliurar al seu amic Ceán Bermúdez abans de marxar a Bordeus el 1824, on va morir. A la portada manuscrita d’aquest àlbum es pot llegir: ‘”Fatales consequencias de la sangrienta guerra en España con Buonaparte. Y otros caprichos enfáticos, en 85 estampas. Inventadas, dibuxadas y grabadas, por el pintor original D. Francisco de Goya y Lucientes. En Madrid”.
