Què passaria si un dia ens adonem que perdem visió? Anem al metge, ens fan proves, i ens diagnostiquen una malaltia ocular que té un fatal desenllaç: la ceguesa. Com ens recuperem? Com reaprenen amb viure amb la nostra discapacitat?
Aquestes preguntes se les fa l’Anna, una científica i astrònoma de molt renom, que de cop i volta sent que la llum dels seus ulls s’apaga com la de les estrelles, sense que hi pugui posar remei. L’Anne haurà d’acceptar que la seva vida ja no pot ser la mateixa, que haurà de conviure amb una discapacitat visual i que aquesta la pot condicionar en el seu dia a dia.
El procés d’adaptació és dur perquè primer dóna l’esquena, després l’ha d’acceptar en totes les conseqüències i més tard cercar estratègies per viure. Això fa que passi per una espiral de sentiments i situacions difícils d’assumir. Intenta tirar endavant, fer com si res ha de canviar, però la realitat és tossuda i s’imposa.
L’Anna explica el seu trànsit de la llum a la foscor amb una sensibilitat molt especial. La vèiem i la sentim com descriu l’univers a la seva filla Maria i també com ho fa amb els espectadors. En els dos escenaris, a casa i a la feina, ho fa amb una passió sense límits i així ho transmet a la petita i als seus oients. I veiem després també les dificultats que té per satisfer els desitjos de la seva filla i les del públic que s’acosta a les seves conferències. És un gran xoc emocional quan la filla la demana i no la pot correspondre o quan, després de gravar una sessió sobre astronomia, s’adona que en la projecció que es fa, la veu és la d’una altra persona i no la d’ella.
Evocacions
La filla no hi és presencialment a l’obra, per la qual cosa es podria pensar que és ella mateixa evocant la seva infància. Aquesta és una qüestió que l’autora deixar oberta i a la lliure interpretació de cadascú. Míriam Iscla tenia ganes de portar a escena aquesta història de Naylor i li va proposar al director terrassenc Pep Pla. Els dos volien treballar plegats després de la bona experiència obtinguda amb "Leonci i Lena". I el resultat d’aquest monòleg és una petita gran història de superació personal.
El públic que segueix a la Míriam Iscla sap del cert que és una gran actriu, capaç de fer tots els registres possibles i sacsejar les emocions. En aquesta peça, la Míriam constata la seva professionalitat i sobretot la seva elegància innata per captivar des del principi fins al final. La Míriam es posa a la pell de tots els personatges que interpreta i els hi dóna la dimensió necessària i reivindica la seva presència a escena encara que sigui poca.
"Abans que es faci fosc" és una història especial per la Míriam i també pels espectadors amb discapacitats visuals que van assistir a l’obra i la van seguir amb audiodescripció.
Obra de Hattie Naylor. Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho. Interpretació: Míriam Iscla. Direcció: Pep Pla. Dia 10 de novembre. Teatre Alegria de Terrassa
