Aquest proppassat dissabte, vaig tenir la sort d’assistir a un concert. Fou al centre cívic Avel·lí Estrenjer (a la plaça de la Cultura), a càrrec del conjunt musical El Cafè de Nicanor. Tot el repertori anava de cançons d’en Joaquín Sabina. L’ham venia donat perquè, enguany, aquest cantant ha complert 70 anys. Exactament, fou al febrer.
Em prenc la llicència de copiar allò que s’ha fet amb diferents autors del ram cultural i parlar "d’any Sabina"… A mi (que preferentment em considero molt clàssic) em va agradar força. Ho pelen bé. I el fet de retrocedir el rellotge als anys de la meva jovenesa em va produir una forta carregada de piles. Ho dic amb el cor a la mà. Si més no perquè entenc que el considero un artista ben peculiar. Molt diferent d’altres. Tal vegada difícil d’encasellar, però poeta en sentit ampli, cínic, sorneguer i punyent. Amb unes lletres desenfadades i amarades d’un regust grisós, torracollons i reflexiu.
M’identifico bastant amb ell, per diferents motius. Som gairebé de la mateixa "quinta". És fill d’una de les quinze ciutats espanyoles que han estat declarades "patrimoni de la humanitat". Parlo d’Úbeda. Com ho són Mèrida, Àvila, Santiago, Segòvia, Toledo, Cuenca, Salamanca, Còrdova, Eivissa, Alcalà d’Henares, Baeza, Càceres, Tarragona i Sant Cristóbal de la Laguna… Amb el desig que el meu "bressol" ho esdevingui en el decurs d’un parell o tres anys, per part de la Unesco. Val a dir que, de moment, la proposta va per bon camí i tot indica que arribarà a bon port.
Posat a triar un petit tast d’una de les seves lletres, em quedo amb "ser feliz con dos latas en la nevera. Y un gramo de esperanza en lista de espera"… Tot i ésser sovint massa "tronera", alhora és ben cert que irradia un sentit positivista envers el cicle vital que ens toca viure.
En un to molt més romàntic, "fue en un pueblo con mar una noche, después de un concierto". Massa vegades penso que, en l’entorn social que vivim actualment, cal recuperar un toc d’emotivitat i certa espiritualitat. No s’hi val que el clima que respirem estigui tan carregat de tensions, manca de diàleg i nul·la empatia envers el proïsme…
No necessitem anar gaire lluny per cercar i trobar vitamines que no es venen precisament a ca l’apotecari.
