Fa temps que diem que qui pensi que l’Estat espanyol gestionarà sense conseqüències la crisi política a Catalunya està molt equivocat. La vida política, social, econòmica i ara també esportiva, a Espanya, està condicionada pel que passa a Catalunya. La situació política és un joc de paradoxes, que seria fins i tot divertit si no fos dramàtic.
El president Torra, que ahir va condemnar la violència "vingui d’on vingui" en un comunicat del Govern, vol parlar amb Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions, immers en unes eleccions que no li pinten gaire bé. Sánchez no vol parlar amb el president perquè el desgast polític que una conversa li comportaria ara mateix, a menys de tres setmanes de les eleccions, seria insuportable per a ell. Però, a la vegada, la negativa a agafar el telèfon està donant oxigen a un Torra que tothom donava per amortitzat la setmana passada, després d’una actitud nefasta en la gestió dels aldarulls al carrer. Es vol enfortir ignorant Torra i s’està desgastant, perquè no pot afrontar la crisi catalana en aquests moments i, al mateix temps, vol debilitar Torra i el que aconsegueix és enfortir un president que dos dies abans no tenia crèdit. I mentrestant comença a sentir l’alè de Casado al clatell, que ja li anava bé si desapareixia del mapa Rivera, però no tant, i el sempre compromès enfortiment de Vox. I no només això, sinó el desgast que per a Pedro Sánchez significa a Europa no parlar amb Torra.
El conseller Buch, per la seva banda, va passar en pocs dies d’estar compromès amb la garantia del dret de la ciutadania a expressar-se lliurement a ser l’objecte de totes les crítiques després dels primers enfrontaments de les forces policials amb els manifestants a l’aeroport. El president Torra, del seu propi partit, sembla que el volia defenestrar dimecres i va haver de ser Esquerra, que també es queixava de l’actuació dels mossos, qui salvés el conseller. És, precisament, Buch, bel·ligerant de mena, qui se situa al costat dels mossos i rep les felicitacions del Ministeri de l’Interior i de la presidència del Govern d’Espanya per la magnífica coordinació de la policia de la Generalitat amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
Mentrestant, Puigdemont espera novament la decisió dels tribunals belgues, la CUP puja a les apostes del 10-N a costa de Junts per Catalunya, a Gabriel Rufián el titllen de traïdor i botifler i Esquerra, que necessitaria ara unes eleccions autonòmiques per consolidar la seva posició hegemònica, s’ha de conformar amb una declaració parlamentària pel dret a l’autodeterminació amb Junts per Catalunya i la CUP, que pot tenir conseqüències imprevisibles.
