La política és una activitat orientada de forma ideològica a la presa de decisions d’un grup per assolir certs objectius. També pot definir-se com una manera d’exercir el poder amb la intenció de resoldre o minimitzar el xoc entre els interessos oposats que es produeixen dins d’una societat. La utilització del terme va guanyar popularitat al segle V aC, quan Aristòtil va desenvolupar la seva obra titulada justament "Política". El terme prové de la paraula grega "polis", el significat fa al·lusió a les ciutats gregues que formaven els estats on el govern era parcialment democràtic. Cal assenyalar que és en aquesta cultura on s’intenta formalitzar aquesta necessitat humana d’organitzar la vida social i els governs des de temps ancestrals. Entre els documents referents més importants es troben els de Plató i Aristòtil. El primer, en la seva obra «La república», manifesta que la forma en què s’havia de governar un poble era a través de l’observació de la realitat i la posada a prova de canvis i millores idealistes i que aquest treball havia d’estar a càrrec dels éssers més savis d’aquesta societat. Per la seva banda, Aristòtil proposava un enfocament científic de la política, on l’anàlisi social es fes tenint en compte elements psicològics, culturals i socials i establint relacions de causa i efecte. A més, manifestava la necessitat de crear una classe mitjana que reduís l’escletxa existent entre els més rics i els més pobres.
No sé en quin moment de la història ens hem perdut. No sé en quin moment hem oblidat el concepte -resoldre i minimitzar el xoc entre els interessos oposats- o bé el concepte -governar un poble a través de l’observació de la realitat a càrrec dels éssers més savis de la societat.
La política va ser concebuda com la forma de mediació entre grups que distaven en els seus objectius, anhels i conviccions. L’instrument capaç d’acostar posicions entre diferents plantejaments inicials i provocant una reducció en les desigualtats i diferències extremes. És cert que en la mateixa evolució de la humanitat trobem episodis a on la política, entesa com l’art de generar equilibri, ha estat devastada per comportaments feudals, senyorials i dictatorials escabrosos però el pas del temps i el dolor generat en alguns esdeveniments haurien d’haver estat suficients per concebre la necessitat d’entendre’ns com l’únic tresor a preservar entre els éssers humans. Més enllà dels egos personals i les passions col·lectives, per sobre d’afanys de poder i lucre, la política hauria de servir-nos per enfortir l’espècie, fer-nos grans plegats, viure harmònicament i minimitzar neguits. Per això necessitem gent capaç al capdavant (savis) que tinguin la vocació i l’habilitat de conduir les emocions i els comportaments de la resta d’una manera osmòtica, assenyada, prudent i si em permeteu intel·ligent. No tenim polítics que facin política de debò, entesa com aquest article intenta mostrar. Tenim polítics de pa sucat amb oli, que prioritzen la seva ànsia de protagonisme per sobre del bé comú. Tenim polítics que tal i com deia Winston Churchill no volen ser útils sinó importants. La política implica compromís allunyat del ser propi, mirada col·lectiva oberta i desinterès pel benefici individual i això no es veu en cap dels mal anomenats polítics que ens mal governen.
Com defensa Aristòtil en el seu relat, "els éssers humans no s’han associat per viure, ho han fet per viure bé. Però viure bé no s’ha d’entendre com l’abundància de béns materials sinó una vida a prop de la virtut. Una vida plena de virtut, és a dir una vida regida per la raó i l’equilibri en tots els comportaments humans".
La política no hauria de ser l’art de dominar i sí l’art de fer justícia.
