Si anem en direcció Castellar del Vallès i ens carreguem de paciència per recórrer les corbes de la carretera que ens porten fins a Sant Llorenç Savall… trencarem després cap a Gallifa. Des de Terrassa, hi arribarem en menys d’una hora. La presència de ciclistes rodant sobre l’asfalt sembla reduir-se a mesura que ens acostem al poble, situat a mig camí entre Sant Llorenç i Sant Feliu de Codines, ja a la comarca del Vallès Oriental.
Vista des de la carretera secundària BP-1241, Gallifa queda majoritàriament enclotada entre muntanyes. Estacionem el cotxe en un marge segur de la carretera i hi distingim, a simple cop de vista, un vell campanar (foto 4) que més tard visitarem.
Per què som aquí? Doncs per saber alguna cosa més del poble més petit en nombre d’habitants de la nostra comarca, el Vallès Occidental. Gallifa n’és el municipi situat més al nord. I la seva població és tan minsa que tan sols hi ha censades 169 persones, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, amb dades del 2018.
Gallifa és de fet un dels 320 micropobles (és a dir, petites localitats de menys de 500 habitants) que hi ha a Catalunya. Sumats representen gairebé el 34 per cent dels municipis catalans. La majoria estan situats a les comarques del Pirineu i el Prepirineu, com el Berguedà, però també n’hi ha força a l’interior, a la Conca de Barberà, al Priorat…
Un gos ens rep tot just baixar del cotxe. I també ens dona la benvinguda a Gallifa una placa que recorda que aquesta és una vila mil·lenària, amb una història iniciada l’any 999. Es tracta de la placa corresponent a una escultura signada per l’artista Joan Gardy Artigas, vinculat al municipi.
A primer cop d’ull, si per alguna cosa destaca geogràficament Gallifa és per ser un poble que reposa en una vall; precisament, la de la riera de Gallifa. Ubicat a uns 500 metres d’altitud, una serralada muntanyosa de vora 1.000 metres “tanca” el poble pel nord i a l’hivern el protegeix dels vents més freds. En aquesta serralada trobem les cingleres de Sant Sadurní, petri teló de fons de la vida diària dels gallifans.
A simple vista observem nombroses cases de pedra, restaurades, al llarg del poble, i alguns masos escampats pel conjunt del terme municipal, que és molt més extens que la part estrictament habitada de la localitat. També copsem una ziga-zaga de carrers que acaben conformant un nucli urbà força disseminat, on sovint el visitant ha de pujar i baixar escales per anar d’aquí a allà i així salvar els desnivells del terreny; i on són freqüents els estrets caminets en què la natura, literalment, es pot tocar amb les mans.
Xerrar
Aquest diumenge a primera hora del matí, el silenci regna a la Plaça de la Vila. Només el trenca el miol d’un gat negrós que sembla juganer. Pujant les Escales de l’Ajuntament arribem al carrer de Cal Ferrer, on, sincerament, de moment tampoc s’hi veu una ànima, tot i que se sent xerrar dins d’una casa. D’ella n’acaba sortint en Jaume Turón, de 77 anys. I li preguntem com és això de viure en un dels pobles més petits de Catalunya….
“Hi resideix sempre, vostè, a Gallifa?”, l’hi demanem. “Jo hi vaig néixer; sóc de Can Farré, una casa que és una mica més avall del carrer. Antigament hi servien menjars, i hi venia gent de Terrassa, de Sabadell…”, diu en Jaume, que de jove va abandonar Gallifa per anar a viure a Barcelona. Ens explica que ha treballat de cap de cuina i que la seva feina l’ha portat al Japó, als Estats Units, a Alemanya… “Ara visc a Sant Just Desvern, però els caps de setmana pujo fins a Gallifa -conta-. Aquest poble es troba en una zona molt aïllada, però avui en dia s’hi pot viure perfectament durant tot l’any, ja que tenim fibra òptica, gas… i de fet estem a només 45 minuts en cotxe de Barcelona”.
Deixem que en Jaume vagi a comprar el diari a Sant Feliu de Codines, la localitat del Vallès Oriental, a 7,5 quilòmetres de Gallifa, a poc més de 10 minuts al volant, on solen comprar els habitants d’aquest racó de la nostra comarca. I és que al poble en si no hi ha cap botiga, cap fleca, cap “súper” on anar a buscar un paquet de sal si de sobte veus que se t’acaba… A Gallifa s’ha de ser previsor…
“Sí que disposem del servei que ofereix una fleca de Sant Feliu que cada dia, menys el dilluns, a primeríssima hora del matí envia una furgoneta cap a Gallifa per repartir el pa entre la gent que n’ha fet la comanda; et lleves i te’l trobes penjat a la porta de casa; a finals de mes el banc ja et passa la factura del pa, igual que et passa la factura de l’electricitat o de l’aigua…”, explica en Mateu Sobregrau, l’alcalde del municipi (Junts per Gallifa) des de fa sis anys.
“Temps enrere eren les empreses privades, de telefonia, gas, electricitat, les que no volien estar presents en aquests pobles tan petits perquè deien que no els sortia a compte -apunta-. Avui en dia els principals reptes de Gallifa són els que tenen a veure amb els serveis públics en si, com l’educació o la sanitat”, comenta.
Cotxe
I és que a Gallifa no hi ha escola. Els nens que segueixen l’ensenyament públic van a estudi a Sant Feliu de Codines. El mateix autobús que els infants utilitzen per anar a classe al matí i tornar a Gallifa a la tarda l’aprofiten, si els cal, els veïns del poble que no tenen cotxe i necessiten desplaçar-se. Però el cap de setmana aquest servei no funciona… A banda, si hi ha prou veïns que ho sol·liciten, es posa en marxa un autobús a Barcelona dos cops la setmana.
L’alcalde diu que “per residir a Gallifa has d’estar predisposat a viure en un municipi petit”, però que “avui en dia, internet permet estar connectat amb la resta del món des de pobles com aquest”.
Passat l’estiu, una època en què a Gallifa arriben a viure entre 350 i 400 persones, el poble torna a les seves xifres habituals de residents, que s’animen de nou els dissabtes i diumenges, quan, a més, molts ciclistes i motoristes s’hi atansen. No són pocs els que recuperen forces menjant un bon esmorzar a El camí de l’església, un dels dos restaurants, oberts només els caps de setmana, del municipi.
El propietari de l’establiment és en Llorenç Calles, que va néixer a Salamanca fa 62 anys, tot i que en va viure molts a Barcelona i ara en fa tres que ha trobat el seu racó de món a Gallifa. “Jo ja no podria tornar a la ciutat. Que si hi ha massa tranquil·litat aquí, al poble? Mai en sobra, de tranquil·litat! I a més aquí, a Gallifa, els sorolls són continus… Però són sorolls d’ocells, dels arbres, del vent, de la pluja…
Dos ciclistes, la Jaqueline Rea i en Carlos Guerra, han esmorzat al restaurant d’en Llorenç i ara es disposen a retornar a Sabadell, d’on han vingut. Ens diuen que han tardat una hora i cinquanta minuts en recórrer 32 quilòmetres. “Hem fet fotos del poble; és molt bonic”, comenta la Jaqueline. “Tranquil·litat, tota la que vulguis; però jo no hi viuria aquí; estàs massa incomunicat”, opina en Carlos ja amb el casc i les ulleres de ciclista posades. Desitjant-los un bon camí de tornada, enfilem l’estret Camí de l’Església parant atenció en què a Gallifa alguns dels fanals estan coronats per un gall de gules (el color vermell, en llenguatge heràldic). Aquest és el mateix animal que apareix a l’escut del poble.
No sense fer una bona volta arribem a l’església de San Pere i Sant Feliu, del segle XI, una de les quatre construccions religioses romàniques del poble, juntament amb les ermites de Sant Sadurní (segle XI), l’església de la Mare de Déu del Grau (segle XIII) i el Castell de Gallifa, avui Santuari Ecològic, documentat ja l’any 999.
Posem els peus a la part del darrere de l’església de Sant Pere i Sant Feliu quan ens adonem que estem al cementiri del poble. El temple rau tancat, ja no s’hi fa missa, sobretot des que fa poc més d’un any va morir el rector de tota la vida de Gallifa, mossèn Josep Dalmau, conegut sacerdot, escriptor i teòleg, que l’any 1996 va rebre la creu de Sant Jordi. El característic campanar de Gallifa (foto 4), la silueta del qual distingíem des de la carretera quan hem arribat al poble, no està pas en aquesta església, sinó un tros més enllà, a la rectoria, antiga residència de mossèn Dalmau.
Precisament en un dels pisos de la rectoria viu en Víctor Manuel Colán, un peruà que des de fa cinc anys treballa a Gallifa de xofer. Ens diu que al seu país era policia, però que amb la seva família van decidir iniciar una nova vida lluny de casa. Els dies de festa es desplaça a Barcelona, on té la dona i les filles. “A Gallifa s’hi viu bé, tot i que és veritat que, de vegades… no saps amb qui parlar”.
