La directora Sílvia Munt es va posar en contacte amb Júlia Truyol, una actriu de 32 anys, per participar en "Casa de nines, 20 anys després", la segona part de la celebrada obra de Henry Ibsen escrita per Lucas Hnath. Diu que quan va llegir el text va quedar clavada a la cadira i no s’ho va pensar ni un instant. El caramel era massa dolç. No solament pel relat sinó perquè tenia l’oportunitat de treballar al costat d’Emma Vilarasau, Ramon Madaula i Isabel Rocatti. Afegeix la Júlia que l’obra, que ve el diumenge a Terrassa, ve precedida de gran èxit. En subratlla el tema feminista, embolcallat amb la Nora (Vilarasau), i el fet de transcórrer en un diàleg persistent i constant, sense respir.
"Casa de nines, 20 anys després" està de gira després de fer temporada a Barcelona, al Teatre Romea. Com la rebuda el públic?
Ha estat una rebuda meravellosa. El públic ha reaccionat molt bé i estem molt contents.
Què destacaria d’aquesta obra de l’autor Lucas Hnath que seria la segona part de "Casa de nines" de Henry Ibsen?
Quan la vaig llegir, em vaig quedar clavada a la cadira. No està escrita en una prosa normal, més aviat s’assembla al vers, perquè té frases molt curtes, és molt rítmica. I després està la història de la Nora que torna a casa després de 20 anys i que es retroba amb el seu marit, una de les seves filles i la seva dida. És un combat dialèctic al·lucinant. El retorn de la Nora treu a la llum tots els fantasmes i totes les contradiccions del món. És un text brillant i molt exigent.
Com és l’Emmy, la filla de la Nora que vostè interpreta?
Ara ja és una noia. Quan la seva mare va marxar, tenia només 3 anys. Hi ha moltes ferides emocionals per curar. Però a diferència de la seva mare, ella sembla que és més conservadora.
La "Casa de nines", de Henry Ibsen, és considerada com la primera obra teatral feminista
L’ obra -nosaltres fem la segona part- té molt pes femení i reivindica el fet que les dones puguin triar i no estiguin supeditades. Ibsen la va estrenar l’any 1879 però el tema que tracta és súper vigent, no està superat.
En aquest muntatge, està envoltada dels grans de l’escena dramàtica a Catalunya: Sílvia Munt, és la directora i l’equip actoral està integrat per Emma Vilarasau, Ramon Madaula i Isabel Rocatti. Com s’ha sentit?
Són actrius i actors (en aquest cas només un, Madaula) absolutament referents en el país. Treballar amb ells -jo sóc la joveneta perquè tinc 32 anys- ha estat un plaer perquè són bèsties escèniques. És una gran oportunitat per qualsevol actriu i actor. Tenen molta predisposició per ensenyar-te i ajudar-te. És un plaer. No t’avorreixes gens. Cada dia és una gran classe de teatre. També reconec que, al principi, em sentia una mica petita però tots són molt generosos, sense ser paternalismes. La veritat és que gaudim molt.
Vostè també va tenir la sort d’entrar a la Kompanyia LLiure del Teatre Lliure i treballar a espectacles notoris i premiats, com la reestrena d’"Àngels a Amèrica" amb direcció de David Selvas i amb l’actor Pere Arquillué, de Terrassa.
Sí. Vaig entrar per tres temporades i, malauradament, va acabar sent dos anys i dos mesos. Molta feina que en surt ara mateix, és perquè vaig passar pel Lliure i sota la direcció de Lluís Pasqual. En el Lliure vaig aprendre molt i em sap greu com va acabar tot plegat, amb la dimissió de Pasqual i tot el que va passar qüestionant la seva forma de fer.
Continua a la companyia La Calòrica, de la que és fundadora.
I tant. Ara celebrem 10 anys i reestrenem la primera obra, "Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I" de Joan Yago, al Lliure de Gràcia. És un moment súper dolç, difícil de gestionar, perquè haig de combinar La Calòrica amb els projectes personals.
Va venir de Mallorca cap a Barcelona per estudiar teatre. Està satisfeta del camí fet?
Molt. És una professió molt sacrificada perquè has de renunciar al temps i a les emocions però em compensa. No m’imagino en una altra cosa que no sigui fent teatre, tant drama com comèdia. M’agrada alternar els registres.
Quan va decidir ser actriu?
Va ser una casualitat. A Mallorca, una amiga em va parlar que feia teatre els divendres a la tarda i vaig pensar que estaria bé provar-ho. A mi m’agradava molt la música però com que érem molt amigues, vaig decidir compartir l’activitat teatral. I cada cop em va agradar més i de seguida em vaig apuntar a companyies amateurs. M’ho passava molt bé anant pels pobles. Aquest ofici provoca addicció, és una droga.
