Feia mesos que duia al cap la idea de fer-la, a peu. Gràcies a la bona disposició del bon amic Pere Rived i Serra, ho hem pogut assolir (de dilluns a divendres) aquesta setmana passada. Ha estat una vivència enriquidora, en tots els aspectes. Gairebé ho qualificaria d’una mena de Camí de Sant Jaume, a petita escala. En acabar el “camí francès”, fa tres anys, vaig experimentar una emoció profunda. Fins al punt de dir que, a hores d’ara, encara la visc. En aquest moment, espero i desitjo quelcom semblant.
La casualitat ha volgut que, justament aquesta setmana, hagi escaigut la diada de santa Teresa de Jesús (o d’Àvila). Algun altre any, en aquesta data, li he dedicat més d’un article€ Motiu de més, doncs, per fer un cant i lloança pública de l’espiritualitat, tan injuriada i desmanegada al nostre món. Que ningú no m’interpreti malament, tanmateix, si afirmo que aquesta caminada pel GR.175 no conté solament tics religiosos. Hi ha elements senderistes, punts de recerca i retrobament personal, temps de meditació, pregària, silenci i esbandida de neurones. Sic!
És un recorregut circular de 105 quilòmetres. Es fa indistintament a peu o en BTT. Passa pels tres monestirs d’aquest orde monàstic (Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus), al llarg de tres comarques: l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Urgell. Una zona de la Catalunya profunda i desèrticament buida. A tall d’exemple, entre els dos primers cenobis no es troba un sol poble. Ni una trista font. A la resta del trajecte, obviant l’Espluga de Francolí (amb uns 3.800 habitants), el Pla de Santa Maria (uns 2.300) i Montblanc (amb 7.500, comptant la pedania de Prenafeta), tot està despoblat€
Així, ens trobem amb força poblets sense una sola botiga de queviures. Montblanquet té vuit habitants; Vallbona, uns 225; Rocallaura, una setantena; Belltall, 150; Forés, 45; Rocafort de Queralt, 240; Montbrió de la Marca no arriba a la cinquantena; el Pont d’Armentera, poc més de mig miler; Santes Creus, no passa de dos centenars, i Figuerola del Camp frega els 400.
Estant en voga la dita de “ho tornarem a fer”, malgrat que per raons ben diverses, confesso que, més d’hora que tard, faré per trobar al·licients d’aquest caire.
Necessito sotraguejar la meva vida.
