El passat diumenge 15 de setembre vam anar al mirador del Gresolet, al peu del Pedraforca, amb un grup de persones amb discapacitat que incloïa a persones en cadira de rodes i altres que caminaven amb dificultats. Entre aquests també hi havia una dona cega, així com el personal de Prodis Terrassa, i jo com a voluntari.
Després de gaudir de les espectaculars vistes del mirador, el qual compta amb una rampa d’accés adaptada per a cadires de rodes (cosa que és molt d’agraïr), vam baixar a dinar al poble de Saldes. Vam trobar-nos que hi havia una cursa de muntanya i per tal d’accedir a la plaça del poble vam veure’ns obligats a demanar permís per a passar amb les cadires de rodes per la línea de meta, la qual ens obstaculitzava el pas. Tot i que els corredors arribaven en comptagotes i la calçada era prou ample com perquè poguéssim passar amb les cadires i encara quedés espai de sobres per als corredors, inicialment vam rebre una negativa amb l’argument de que el sensor de meta podria detectar-nos, cosa que alteraria les marques dels corredors. Davant d’això vam haver de insistir fins que finalment ens ho van permetre. A continuació vam arribar a la plaça del poble i vam trobar que les terrasses dels bars i restaurants estaven plenes de "gom a gom". Al cap d’una estona esperant perquè s’alliberés alguna taula, vam trobar-ne una que era per a 6 persones, i tot i que nosaltres n’érem 12 i la taula quedava sobre una vorera estreta, vam posar-nos a pujar les cadires de rodes i a encabir el grup el millor que podíem. A la taula del costat, també per a 6 persones, hi havia una família de 3, on els pares ni tant sols estaven asseguts sinó drets, tot mirant cap a la meta i petonejant-se, mentre que el seu fill ja quasi s’havia acabat l’entrepà. Tot i així, ens observaven sense fer res, com si fóssim invisibles, i no van alliberar la taula fins que el nen va haver acabat del tot.
Després d’aquesta experiència m’adono que hi ha una certa manca de consciència generalitzada a la societat pel que fa als col·lectius amb discapacitat, cosa que penso que es pot fer extensible cap a la gent gran. A més a més, caldria dir que aquests problemes poden afectar a qualsevol família, i encara que no tothom tingui la mala sort de néixer amb un d’aquests problemes de salut o bé tingui un familiar en aquesta situació, podríem dir que la majoria de nosaltres, un dia o altre, envellirem, i molt segurament acabarem tenint problemes de mobilitat. En una societat com la nostra, que cada vegada és més diversa i també més envellida, em sorprèn la preocupant manca d’empatia envers aquests grups. Penso que és de vital importància que a les escoles s’ensenyi als nens, des de ben petits, a ser reflexius i a treballar qualitats humanes tant importants com l’empatia.
No podem viure amagant el cap sota l’ala envers el dolor, ja que aquest és una part de les nostres vides, al qual tots tard o d’hora ens veurem obligats a afrontar. Vivim en una societat massa ben acomodada on sobre protegim als més menuts perquè tenim la falsa il·lusió de poder evitar-los afrontar els problemes de la realitat, tot dient que "encara no estan preparats per a saber certes coses". Això ens porta a una falta de saviesa per a gestionar el patiment individual, així com a una falta d’empatia per a entendre el patiment col·lectiu. Penso que caldria donar més pes a l’educació emocional i els valors del que s’està donant actualment, i segur que això podria ajudar la societat a afrontar els grans reptes en els que ens trobem avui dia.
M’adono que hi ha una certa manca de consciència generalitzada a la societat pel que fa als col·lerctius amb discapacitats
