S’apaguen les llums, i els sis Vivancos entren pels accessos a un auditori amb tots els seients ocupats i la màxima expectació, mentre sona, xiulada, la cançó de la pel·lícula "Blancaneus i els set nans". Porten robes i instruments musicals negres i d’estètica un pèl futurista. I arribats a l’escenari, fan el primer número ballant i tocant (toquen de veritat?, es pregunten alguns). La música del segon serà una trepidant adaptació de "Smoke on the water", i va ser impressionat com van ballar i van entrellaçar perfectament el so dels "taconeos" en aquest tema de Deep Purple, clàssic del rock dur; muntat amb roba i llums de color morat.
El públic aplaudeix amb força, entusiasmat. Amb només quinze minuts, i Los Vivancos ja havien fet palès l’espectacularitat, l’originalitat i la vistositat comunes a l’hora i mitja -que va passar volant- que es van estar-se a dalt de l’escenari. "Nacidos para bailar" és una successió de coreografies que barregen a la perfecció la música, els sons de les sabates damunt la fusta de l’escenari, els moviments, els ritmes, les llums, els colores, les indumentàries. I que fins i tot incorporen elements de música en directe, circ i, també, i ben integrats, tocs d’humor. Tot desplegat amb una energia fantàstica, tant que allò semblava més un concert de rock que un espectacle de dansa.
L’ arrencada del tercer número va ser una de les més espectaculars. Un Vivanco va aparéixer com filtrant-se entre el teló de fons de l’escenari, un efecte espectral que va deixar sense alè a la sala. Després d’un ball col·lectiu, va acabar sol, sense música, només la percussió que feia amb les mans a l’amplificador en què va seure, i el seu "zapateado". Un minimalisme sonor i de ball perfectament acurat.
Final de cap per avall
Cada número de "Nacidos para bailar" va ser una sorpresa, i una impressionant allau de sensacions visuals i sonors, i d’emocions. N’hi hagué un en què simularen disputar-se un violí mentre interpretaven petits fragments de cançons conegudes, com ara el "Yesterday" dels Beatles. En altres, van ballar fent acrobàcies a trapezis i caixes amunt i avall. A l’última, de música molt festiva, van baixar de l’escenari i es van passejar entre el públic, extasiat, donant mans. "¿Queréis una mas?", van preguntar, i la resposta ver ser un "si" eixordador. El "bis" fou de traca final. Van tornar a treure una estructura metàl·lica de la que penjaven cinc trapezis, i cinc Vivancos, penjats d’aquests trapezis, al final tots de cap per avall i amb una simetria perfecta, van ballar la darrera peça, aconseguint la màxima potencial visual i sensitiva de l’espectacle. Un llarg aplaudiment, amb tot el públic de peu dret, va coronar el triomf de Los Vivancos a Terrassa.
