GentDT

La calvície no és només cosa d’homes

Sovint s’associa la imatge d’una dona sense pèl al cap amb la d’una persona amb càncer a qui estan fent tractament. Però hi ha dones que són calbes per altres motius.

Una de les causes pot ser l’alopècia androgènica, o calvície de patró masculí, que tot i que afecta principalment als homes, també pateixen algunes dones. Aquest tipus d’alopècia és provocada per l’acció de les hormones masculines o andrògens sobre el fol·licle pilós, provocant la seva miniaturització progressiva.

La falta de cabell també es pot produir com a conseqüència d’una alopècia cicatricial, un tipus d’alopècia que provoca pèrdua permanent del pèl per destrucció del fol·licle pilós. Les causes són molt variables: des de cremades i congelacions, fins a infeccions, tumors o processos inflamatoris, entre altres.

A més, també hi ha l’alopècia areata, amb àrees circumscrites, arrodonides o ovalades, amb absència completa de pèl al cap, i, menys sovint, en zones de la barba, pestanyes, celles o altres parts piloses del cos. Es creu que es tracta d’un trastorn autoimmunitari sistèmic en el qual el cos ataca els seus propis fol·licles pilosos i suprimeix o atura el creixement del cabell. Aquí cal destacar també l’alopècia total, alopècia areata amb afectació de tot el cuir cabellut, i l’alopècia universal, una varietat d’alopècia areata que afecta totes les formacions piloses del cos.

La Susanna Folgueiras, veïna de Barberà del Vallès, pateix aquest últim tipus d’alopècia. “Recordo que amb 16 anys ja vaig notar que em queia bastant el cabell però les primeres clapes evidents no van ser fins als 30 anys”, explica. “Em va caure tot el serrell i vaig començar a fer pelats”, diu.

Preocupada pel que li estava passant, Folgueiras va anar al metge. “Em van explicar que allò era alopècia areata però tots els especialistes que vaig visitar em deien que no em preocupés, que no em quedaria completament calba”, recorda. No obstant això, la vallesana anava perdent cada cop més cabell.

“Quan veus que cada cop tens menys cabell, fas el que sigui per intentar recuperar-lo. Jo vaig provar tot el que em van aconsellar. No em vaig posar truita de patates al cap perquè no m’ho van recomanar”, assegura. Però res funcionava. Així, Folgueiras va anar perdent quasi tot el cabell “a trossets” fins que l’any 2013 va decidir rapar-se els pocs pèls que li quedaven al cap.

“Et vas acostumant que et caigui el cabell però acceptar el teu canvi d’imatge costa molt”, afirma la barberenca. “Quan vaig decidir rapar-me ho vaig fer perquè els pocs cabells que tenia eren molt llargs i era complicat amagar-los dins d’una perruca. Vaig estar un any portant-ne però al final vaig veure que el meu estil de vida no encaixava amb anar amb perruca; no m’era còmode. Jo soc més pràctica que mona i aleshores vaig canviar al mocador fins que va arribar l’estiu i em vaig adonar de la calor que fa. Al final vaig decidir treure-me’l i anar sense res”, diu.

“M’havia costat tant acceptar que no tenia cabell i que jo era així, que quan vaig decidir anar calba vaig pensar que si alguna altra dona amb alopècia em veia, potser s’adonava que hi havia més persones com ella i es decidia també a deixar la perruca o el mocador”, destaca Folgueiras, que creu que encara cal trencar amb molts estereotips.

“Els cànons de bellesa femenina continuen marcats pel cabell. A uns els agraden les rosses; i altres les morenes o les pèl-roges però a ningú li agraden calbes. Jo no he tornat a ser interessant per cap home però soc molt independent i no m’importa”, explica, sense pudor.

I és que “sent calba és impossible ser tímida i discreta; tothom et mira”. “Al carrer, els nens et miren molt i els adults també i no tots amb bona cara. La gent pot ser molt desagradable. Cridem molt l’atenció. Encara no som normals”, lamenta.

“Al final t’acostumes que la gent et miri”, comenta, en aquest sentit, Coral Perales, una jove de Sant Quirze del Vallès que també pateix alopècia areata. No obstant això, no és quelcom agradable. “La gent és molt poc delicada. Et sents molt observada i molta gent que no et coneix de res et pregunta si estàs malalta”, detalla.

Perales va començar a fer clapes al cabell amb 18 anys. No l’ha perdut mai tot. De fet, ha passat èpoques millors i pitjors. “Quan torna a sortir el cabell surt més dèbil, torna a caure i torna a sortir. Fins que realment agafa passa un temps. La caiguda és molt ràpida i la recuperació molt lenta”, explica.

“Treballo en una empresa familiar on tothom sap que tinc alopècia. La majoria de pares i mares de l’escola dels meus fills, també. Però acostumo a portar mocador perquè em sento més còmoda. No es veu res i la gent no sap per què el porto; si és perquè el necessito o perquè m’agrada”, diu.

Com Folgueira i Perales hi ha moltes altres dones que pateixen alopècia. Algunes d’elles formen part d’A pelo!, una associació “per si tens clapes, ets cap pelada o t’has rapat”.

“Vaig conèixer A pelo! buscant informació per Internet. Vaig trobar la seva pàgina de Facebook i hi vaig escriure. Abans de l’estiu, em van agregar al seu grup de Whatsapp. Per qualsevol dubte, allà hi són. A mi m’ha anat bé per veure que no soc l’única que pateix certes coses. La gent que no ho ha viscut no et pot entendre per molt que s’intenti posar en el teu lloc”, assegura Perales.

“A través d’A pelo! intentem visibilitzar l’alopècia femenina i donar-nos suport les unes a les altres. Quedar de tant en tant i parlar-ne obertament és molt útil”, afirma, per la seva part, Folgueiras.

“L’alopècia femenina és la gran desconeguda. Moltes de nosaltres hem amagat el nostre cap brillant i hem patit perquè pensàvem que érem úniques. Creiem fermament que la millor medicina per a no sofrir en secret és veure a altres cap pelades somrient, jugant, treballant, prenent el sol…”, comenten des d’A pelo!.

“En desaparèixer el cabell pot ser que sentis que també s’esvaeix la teva imatge, la teva autoestima, la teva feminitat, la teva salut… Recorda el que va dir el monjo budista Peh Lón: ‘Si el cabell fos important, creixeria per dins del cap!'”, apunten des de l’associació.

To Top