Hi havia una vegada un país on els ciutadans vivien plegats mitjançant el sistema polític anomenat democràcia, paraula grega composta de dos vocables, “demos” (poble) i “Kratein” (poder, governar), és a dir, el poder del/i pel poble. Arribà un moment, però, en què aparegué la demoscòpia, una altra paraula grega composta de “demos” (poble) i “skopeo” (mirar, veure, examinar) que significa “mirar el poble”.
La demoscòpia -l’estudi de les opinions, afeccions i comportaments humans mitjançant sondejos d’opinió- tenia al principi la finalitat d’entendre el que necessitava la societat. El seu instrument bàsic eren les enquestes, les quals a poc a poc ja no es preocuparen tant de mirar el poble, entendre les seves necessitats i posar-se al seu servei com de lliurar el material extret dels sondejos al servei dels interessos particulars dels partits perquè aquests els fessin servir com a eina de seducció de la ciutadania. Les onades de les enquestes com a instrument de comunicació electoral creixeren, es multiplicaren diàriament i es feren omnipresents.
Fou tan enorme la força de persuasió exercida sobre els ciutadans amb l’eina dels sondejos per l’entesa entre els mitjans de comunicació i els polítics que aquests aconseguiren la substitució de la democràcia -el poder del/pel poble- per la demoscòpia -el poder de les enquestes- amb el silenci, la indiferència i la submissió voluntària de la ciutadania. Des de llavors el poble ja no fou el subjecte polític actiu que emetia el seu vot i decidia, sinó les dades de les enquestes cuinades pels analistes.
Aquest país, com pot sospitar el lector, és fictici. Aquest país, en el context democràtic, feliçment no existeix, però… podria passar això? Potser sí. Per una part, avui els nostres comportaments digitals deixen unes petjades ben nítides, dades que són la pedrera d’on les empreses tecnològiques extreuen la informació, la matèria primera que utilitzen, entre d’altres, els polítics a l’hora de dirigir-se als ciutadans. Amb aquest material els assessors polítics creen els missatges publicitaris adients per “vendre’ns la moto”. És el màrqueting polític que està exclusivament al servei de la lluita per aconseguir el poder. La política així entesa és manipulació i els ciutadans, uns simples consumidors de productes polítics.
Per una altra, els mitjans de comunicació durant molt de temps han estat un contrapoder, una eina que els ciutadans podien emprar contra les injustícies i/o abusos que el poder podia cometre.
En aquest context, aquests mitjans criticaven i denunciaven aquests fets. Tanmateix, la globalització ha generat un canvi radical en relació amb els mitjans de comunicació.
Grups econòmics globals intenten crear grans grups d’empreses que abracin la majoria dels mitjans de comunicació per tal de difondre per tots els canals -premsa escrita, mitjans audiovisuals, internet, xarxes socials…- els seus missatges econòmics, culturals, publicitaris i també polítics per al seu propi servei. La qual cosa significa que ja no són una eina al servei de la ciutadania ni un suport de la democràcia.
Finalment, la demoscòpia és actualment un altre instrument polític al servei d’interessos polítics particulars mitjançant el qual cada partit polític fa una interpretació de les enquestes interessada de manera que el seu relat influenciï l’opinió pública a l’hora d’emetre el vot.
La demoscòpia està creant un tsunami d’enquestes que bombardegen permanentment les ments de la ciutada-nia.
Segons Electrocracia -que es defineix com una plataforma on professionals, empresaris i polítics participen i accedeixen a sondejos i enquestes electorals més rellevants de l’actualitat sociopolítica- des del 8-01-2017 fins al 10-09-2019 s’han publicat 279 enquestes de política electoral. Dues-centes setanta-nou enquestes en dos anys i nou mesos!
Amb raó diu Iñaki Gabilondo que “la política ha lliurat la seva brúixola i el seu timó a la demoscòpia”. El país fictici descrit al primer paràgraf serà real en un futur proper?
