"Había una vez un circo que alegraba siempre el corazón" ens deien els pallassos de la tele que eren homes. Els números no canvien, amb el pas del temps, el que es renova és la forma d’afrontar l’art d’aquest navegant de les emocions que és el Clown.
Pepa Plana (Premi Nacional de Cultura 2014) va ser una pionera en això de posar-se el nas de pallassa i fer de clown per a adults demanant visibilitat per a les dones pallasses. Trenta anys de carrera artística són les seves credencials. La vam veure al Festiva Grec d’aquest estiu amb Veus que no Veus a l’espai Joan Brossa. Està previst que en el seu rodar pels teatres de Catalunya arribi a Terrassa al Teatre Alegria a finals de novembre. Pepa Plana porta molt de temps picant pedra en això del teatre de pallassos per a adults, ara incorpora una actriu, companya de promoció a l’Institut del Teatre, Noël Olivé. Dues dones amb dos camins artístics diferents que s’han unit per dur a terme aquesta funció reivindicativa i amb molta veritat, cosa que el públic reconeix des del primer moment en què entra a la sala.
Voluntat de ser vistes, estimades, reconegudes i unes caixes embalades porten a les dues dones a una reflexió delirant sobre el teatre i la voluntat de voler treballar com a actriu començant des dels orígens, la seva visió particular de Lisistrata. Pepa Plana encarna en aquest espectacle al personatge de la Pallassa augusta i troba en escena a Noël Olivé fent de carablanca, els malentesos del llenguatge portaran el públic a les rialles hilarants en aquest cirque de la lluna. Es tracta de reinventar els números clàssics del teatre sota la direcció de Joan Arqué i amb una focalització femenina, innocent i veritable. L’objectiu fer un espectacle de pallassos reivindicant el paper de les pallasses en el camp del teatre per a adults amb moltes dosis d’humor, ironia i intel·ligència. Els personatges que interpreten Pepa Plana i Noël Olivé posen en el seu punt de mira les crítiques a una societat profundament masclista. Encara que l’humor no té sexe les dues pallasses busquen els codis de la professió i s’adonen que les bufetades pròpies dels números clàssics de pallassos homes no funcionen amb les dones, elles tiren més que de cops d’ironia, la llibertat, humor negre i poesia.
En Veus que no veus mostra dues pallasses ens fan riure molt i vam descobrir els orígens de molts números clàssics, però revisats i posats al dia per una augusta i una carablanca jugant i mostrant-nos les dificultats que tenen les dones en el món de l’espectacle i fer visible la desigualtat i els prejudicis, entre cançons i molta energia. Hi ha moments deliciosos a l’espectacle com quan s’homenatja a Mary Santpere, la reina del Paral·lel. Entre cançons, entre bromes i bromes, entre jocs i jocs teatrals la funció transcorre, fins al moment en què passen des de l’insult, a la revisió dels acudits masclistes i els noms propis que han dit bestieses sobre les dones, el moment més reivindicatiu de dues pallasses que reivindiquen les seves mares i les seves àvies que eren pallasses.
Pepa Plana i Noël Olivé, una augusta i una carablanca, en Veus que no veus un espectacle del tot recomanable, no s’ho perdin.
