L’actual govern de la ciutat s’havia presentat com a canvi, sensible a la ciutadania, més proper, transparent, social, progressista, i la seva primera decisió ha estat, curiosament, dificultar l’accés al ple municipal d’aquells als quals representa. Sí, han canviat l’horari dels plens dels dijous a la tarda als divendres al matí.
La justificació principal ha estat el facilitar la conciliació familiar i laboral però de qui? Portem pocs plens i ja hem tingut la primera intervenció associativa criticant aquesta decisió unilateral de l’Ajuntament. Ho han consultat a algú? El soci independentista reconeixia la manca de contactes i és que només ells semblen satisfets; la presidenta de la Federació de Veïns reconeixia, a les xarxes socials, la seva oposició al canvi, i l’Alfredo Vega, cap de l’oposició, sol·licitava fer una consulta sobre el tema, petició que no va ser atesa per l’alcalde Ballart ni pel republicà Albert.
Crida molt l’atenció que aquest nou govern que no ha tingut temps de realitzar pràcticament cap innovació en les polítiques locals opti per prendre una primera iniciativa tan defensiva, dificultar la participació ciutadana i associativa. Potser és el que tenen les majories absolutes, prefereixen tancar-se als seus despatxos i prendre decisions abans de parlar amb ningú, fent de les majories absolutes governs absolutistes.
Així que ens hem de preguntar: de què o qui té por Ballart? Tenint en compte la qualitat política del seu encara innocent equip i la majoria absoluta, només pot témer els de dins, i, com que no pot ser del seu partit d’abraçades, només podem imaginar que és de n’Isaac Albert i la seva capacitat política. Ens podem imaginar entitats i veïnatge protestant al ple i l’Isaac fent rèpliques a totes les peticions davant la manca de credibilitat argumental de la resta del govern. Qui explicarà els augments d’impostos si no hi ha contenció a la despesa? Qui donarà la cara quan la famosa regidoria de Rieres projecti actuacions urbanístiques al costat de les rieres però no abordi cap solució per a aquestes cicatrius naturals de la ciutat? O quan es reclami la gratuïtat de l’autobús a l’Hospital o alguna de les moltes promeses fetes? Què passarà quan el republicà comprovi que només ell apaga els focs d’aquest govern innocent?
Si ens fem aquests reflexions podem afirmar que la primera mesura pública, dificultar la participació ciutadana, no és un tema menor.
A més de trencar una dinàmica dels ajuntaments socialistes d’empoderar les entitats socials de la ciutat facilitant la seva participació als plens municipals, que per cert és un dels drets reconeguts a la carta de salvaguarda dels drets humans a les ciutats, el que realment intenta és amagar les dificultats que tindrà aquest govern tan desigual.
