El rellotge definitivament s’ha posat en marxa. El 23 de setembre és la data límit. Unes noves eleccions generals semblen en aquest moment l’únic camí possible després d’un intent fallit de Pedro Sánchez per aconseguir ser investit com a president del Govern. L’intent d’un pacte entre PSOE i Unidas Podemos ha fracassat i obre un futur immediat ple d’interrogants, però sobretot ple de desconfiances i greus ferides difícils de cauteritzar en un estiu. En 19 dels 28 països de la Unió Europea hi ha un govern de coalició. Aquí ha estat impossible aconseguir un acord que hagués estat històric. Ha estat un reguitzell de despropòsits. No es podia encarar pitjor una negociació. Tant PSOE com Unidas Podemos han exhibit totes les misèries en una continuïtat de trobades que tenien l’espasa de Dàmocles de la investidura. Ha estat una negociació en la qual ha existit de tot menys discreció, un element clau per poder arribar a un acord de govern que era del tot inèdit en la història de la democràcia recent espanyola. Uns i altres han mostrat estar més preocupats per imposar el seu propi relat sobre les converses que el mateix projecte polític. Hem passat del “gobierno-florero” que denunciava Unidas Podemos al “nos han pedido todo el gobierno” del PSOE. Tot plegat enmig d’un ball d’egos difícil d’assumir en una negociació d’aquest tipus. També ha faltat temps, fa la impressió que l’actual Govern ha esperat i esperat sense massa sentit per posar-se a parlar.
Sembla que al final s’ha imposat el tacticisme del “renacido” Pedro Sánchez -aquest sí que és un autèntic supervivent. A cop d’enquestes ha preferit continuar en funcions i posa sobre la taula la real amenaça de nous comicis al novembre. La votació d’ahir al Congreso obre un nou escenari de paràlisi administrativa. Les eleccions van ser el 28 d’abril i a hores d’ara res de res. Es congelen propostes i iniciatives i el perill de desacceleració creix, malgrat les previsions dels organismes econòmics internacionals. Els interrogants augmenten i el futur immediat és ple de trampes com la propera sentència del judici del “procés” i, en l’àmbit internacional, els efectes que ningú pot preveure del tsunami Brexit. I arribarà amb una sensació de provisionalitat que sembla que ja s’ha instal·lat definitivament a la Moncloa. Encara hi ha temps per poder fer un tomb a la situació encara que serà molt difícil. Faran vacances?
