En anteriors articles, he fet referència a l’enorme perillositat de la majoria de carreteres secundàries, degut al nou ús que se’n fa. Aquestes carreteres foren dissenyades i construïdes, vuitanta o cent anys enrere, amb paràmetres que res tenen a veure amb la realitat d’avui dia. Poso com a exemple la que va de Berga a Montesquiu (BP 4654) , dita "la pubilla", perquè fou la primera que construí la Mancomunitat de Catalunya, a l’assumir competències en vies locals, just a l’inici del seu primer mandat. Una bona carretera, en el seu moment, degudament mantinguda per "peones camineros", amb vivenda inclosa, cada vuit o deu quilòmetres, com per fer-ne un manteniment digne d’elogi.
El recorregut és el mateix que a l’inici; l’amplada, la mateixa; el ferm s’ha anat reemplaçant cada vuit o deu anys, i les proteccions han estat canviades. Els vells molls de pedra o de ciment i els tancaments de reixa metàl·lica han donat pas a tancaments metàl·lics moderns, si ve en molts casos han fet més estreta la carretera, per facilitar el seu encaix a la vorera.
Algunes d’aquestes carreteres pertanyen a la Diputació de Barcelona, en tant que hereva de la Mancomunitat de Catalunya, o, més complicat encara, un tram és de Diba i un altre de la Gene…, cosa que a l’hivern motiva espectacles tan poc edificants com que un tram és netejat de neu per Diba i un altre, per Gene, amb empreses diferents i horaris diferents… El resultat us el podeu imaginar.
Però vaja, ara, el que vull remarcar és la necessitat urgent de procedir a una remodelació d’aquestes carreteres, de cara a encaixar els nous serveis que tenen. Des de fa anys, molts anys, però incrementat en els darrers, l’ús d’aquestes vies per part de ciclistes i motoristes és molt elevat. Molt. Ja no es pot pensar a millorar-ne el traçat ni l’amplada, si no és fent previsió de compaginar vehicles amb ciclistes i motoristes.
L’actual barreja és explosiva, sobretot en els mesos d’estiu, però que es van allargant cap a la primavera i la tardor, de manera que durant sis o set mesos la circulació és d’una densitat terriblement perillosa. Anem sumant accidents, de diferent consideració, amb algun de mortal de tant en tant. Aquests s’aniran incrementant de manera inevitable, tant pel cantó dels ciclistes com dels motoristes.
Si a tot plegat afegim que en molts trams del recorregut les voreres conviuen amb vailets de tancament de finques per tenir explotacions ramaderes, en extensiu (no dintre de granges), de vaques o cavalls, el perill s’incrementa quan algun beneit entra en el bosc, i deixa obert algun vailet o el trenca. Avui mateix, quan escric aquest article, he tret una vaca a tocar de la carretera, per fer-la anar cap a l’altra banda, i així evitar un nou perill afegit. Aquests són casos sobrevinguts, que es van resolent, obligant els propietaris de finques a posar-hi un doble tancament…
Però, tornant al principi. A partir d’ara, la remodelació de carreteres haurà de contemplar aquesta nova realitat. Si no es vol prohibir l’esport rodat, les carreteres s’han d’adaptar a aquests nous usos. Podem intentar tancar els ulls a la realitat i esperar solucions miraculoses, però hem de reconèixer que no existeixen. Multitud de carreteres secundàries, per no dir totes, hauran de tenir un espai destinat al ciclisme rodat. Bé, ja no solament al ciclisme, sinó a totes les noves fórmules que apareixen amb rapidesa brutal, i que trobem els conductors de vehicles, en llocs inversemblants, no aptes per a aquestes pràctiques i que poden acabar en simples ensurts o en greus accidents, amb resultats fatals.
I un bon i profund debat sobre si totes les carreteres haurien de dependre del Govern de la Generalitat o del Govern Central no estaria malament, perquè el garbuix actual és impropi d’un país modern. El cost, les distorsions, els conflictes i el diferent tractament en unes o altres demostren que estem lluny de tenir un país ordenat i degudament governat.
