Rector i fundador de la parròquia de sant Valentí al barri del segle XX. Senzill, amable i amb certa ingenuïtat i timidesa. Va ser un actiu i eficaç treballador des de la discreta quotidianitat. Tenia les idees clares tant a nivell eclesial com social. Doctorat en teologia a Barcelona, la llicenciatura la va fer a la Gregoriana de Roma sobre un tema tant discutit com el sagrament del perdó, anys més tard, sectors conservadors amagats en l’anonimat, acabaven el seu comentari d’aquesta tesi dient "completamente desaconsejable", fet que el va fer encara més aconsellable. Les seves Reflexions sobre el sagrament del perdó, fetes a la llum del Concili partien dels canvis soferts en aquest sagrament al llarg dels temps, i de la misericòrdia que Francesc valentment i encara contracorrent ha posat en valor. L’Andreu va ser un dels 130 capellans, set de Terrassa, que va participar a la manifestació de Via Layetana contra els abusos del franquisme (11 de maig 1966) i que va acabar amb una contundent i brutal agressió per part de la policia nacional; l’Andreu sabia el que volia i calia. Va ser rector a Terrassa vint anys (1964-1984) , va endegar i completar la construcció del temple parroquial, obra de l’arquitecte Jan Baca, va tenir el goig de conviure al veïnat amb els poetes Anna Murià i Agustí Bartra retornats del seu exili a Mèxic. Un cop acabat el temple, sembla que l’Anna va suggerir-li fer un campanar. Es va fer i les campanes van ser nominades amb els noms d’Agustina i Anna. A l’altar una inscripció que diu Creiem, esperem, estimem. Tot un programa de vida que l’Andreu va viure i predicar de paraula i obra. Sense aturador va anar promovent, amb l’ajut de parroquians del terme i de fora, tots els serveis habituals a les parròquies: càritas, coral, esplai i diferents grups de gent inquieta que va acollir i acomboiar, un d’ells es deia església nova, també dedicà atenció a les persones diferents, que va seguir i, amb l’experiència de Terrassa, endegar a Badalona, on va ser rector de Santa Maria vint-i-cinc anys (1984-2009).
Mateixa taula
No oblidaré mai aquells anys d’or eclesial per a mi, novell capellà amb tota l’energia damunt la taula. Veníem de desavinences importants a Terrassa entre conservadors i progressistes, per dir-ho d’alguna manera. A l’Arxiprestat Est i Sud ens vam trobar una colla de capellans ben avinguts que ens trobàvem setmanalment a una rectoria diferent, dinàvem, esbargíem i programàvem el que calia. A Sant Valentí la Conxita, germana de l’Andreu, ens feia el dinar que compartíem tots a la mateixa taula. En Joan Busquets que era un agut burleta, ens va batejar, recordo que a ell li deia el pare galetes, de tant que li agradaven, a mi em deia el pare Rialles, pel meu activisme a l’entorn d’aquest moviment d’Òmnium i podria seguir amb anècdotes divertides de tots plegats.
Casualitats de la vida, la Conxita, que va viure en total suport i ajut al seu germà i a la parròquia van morir a 88 anys d’edat, ella el dia de la Puríssima, l’Andreu a la mateixa edat el diumenge de Pentecosta, a l’hospital de Santa Tecla-Llevant de Tarragona. Els darrers anys vivia a Segur de Calafell amb familiars que l’han acollit fins al seu darrer moment. Vull acabar amb un comentari eloqüent de Jaume Aymar, que fou vicari de l’Andreu, en les exèquies celebrades a la seva darrera parròquia: "Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder."
Avui voldríem seguir veient el rostre i el fer de l’Andreu a moltes parròquies. Som molts els qui trobem a faltar aquells gestos i paraules que van emanar dels documents conciliars, del treball sinodal, de les assemblees diocesanes, dels consells pastorals. Que Déu beneeixi i doni llarga vida a Francesc, el papa de la misericòrdia, que ha sabut connectar aquest temps malalt amb tants aspectes, amb aquells temps de resurrecció eclesial renovadora del post Concili i de la vida social.
