Aquesta setmana ha estat políticament trasbalsada pel pacte de govern a la Diputació de Barcelona. Ja veníem dels estira-i- arronsa dels pactes municipals, amb tota mena de combinacions, i ara encara s’hi estan afegint els pactes -menys vistosos per més irrellevants- dels consells comarcals. Per què si a la Diputació s’ha vist aquesta estranya parella de PSC-Junts, què dir del trio PSC, Junts i En Comú al Consell Comarcal del Vallès Occidental?
Anem a pams. En primer lloc, la Diputació. No sé si mai arribarem a tenir un bon treball d’investigació sobre el paper de les diputacions, i en particular de la de Barcelona. A més de conèixer a fons els criteris de distribució pressupostària, seria molt interessant saber com es contracta el personal “expert” i quants n’hi ha, la utilització de la institució com a cementiri d’elefants quan cal descavalcar algú de la política municipal, els complements de sou als diputats i, sobretot, la magnitud i direcció de les polítiques clientelars. Vist tot “això”, potser entendríem tot “allò”. Però, com que sempre n’hi ha hagut per a tothom, som davant la tercera institució catalana en pressupost però la primera en obscurantisme informatiu i amb una oposició silenciosa.
En segon lloc, la promiscuïtat política. Si no és que ens mamem el dit -que a vegades ho sembla-, de fa molts anys que veiem que, en la mesura que la política és l’art del possible i no un santuari per practicar-hi virtuts ascètiques, els pactes no són pas de principis sinó d’interessos. Les maneres de justificar la promiscuïtat política són infinites. Les teories del “mal menor”, la de la “necessària estabilitat”, la de la “lògica local”€ Sempre, dissimulant el ressentiment entre partits, les ambicions i les rivalitats personals, el fer de torna de pactes a nivells superiors, i l’entendre que un partit polític també és una ETT, és a dir, una Empresa de Treball Temporal.
Tercerament, l’escàndol neix del fet que tota la rivalitat de les setmanes prèvies a les eleccions, la nit dels resultats, es desfà com un bolado. En alguns casos, abans i tot. Vull dir que, mentre encara es diuen el nom del porc, ja es negocia en secret. Però, en qualsevol cas, potser seria convenient alertar l’elector que tots els compromisos electorals, llevat que es tingui majoria absoluta, s’hauran de pactar amb els adversaris. I, com sol ser habitual en política -i en tot a la vida-, els pitjors rivals sempre són els més semblants, els més propers. Tothom sap que la gran competència de la Coca-Cola no és l’aigua de Vichy, sinó la Pepsi-Cola. Ja m’enteneu.
Finalment, no em sembla fora de lloc assenyalar la responsabilitat de l’electorat en tot l’afer dels pactes. Al capdavall, els polítics s’han d’enfrontar al “regalet” que els hem fet els votants, sovint creant equilibris impossibles de resoldre sense trair els compromisos pels quals els hem votat. No s’hi val, per tant, a mostrar tanta irritació quan no ens agrada la situació que nosaltres mateixos hem creat.
El cas del Consell Comarcal del Vallès Occidental, però, és tant o més interessant que el de la Diputació. Si es confirma el previst, els Comuns donaran suport a Junts -que no es poden ni veure-; Junts, al PSC -corresponsables del 155-, i ERC, incomprensiblement, es queda a l’oposició sense dir ni piu. Posats a fer, no podrien haver fet un pacte a sis, amb la CUP, Tot per Terrassa i ERC, tots dins del govern? Llavors, amb tanta unitat, encara se n’hauria parlat més que de la Diputació, i hauríem pogut recordar allò de “Com els pactes del Vallès, no hi ha res”!
No em sembla fora de lloc assenyalar la responsabilitat de l’electorat en tot l’afer dels pactes
