Un dels esdeveniments més rellevants dels últims temps, per repercussió mediàtica i seguiment de la ciutadania ha estat el pacte de govern a la Diputació de Barcelona entre el PSC i Junts per Catalunya. Fins a l’últim moment l’independentisme català ha estat pendent d’un gir de darrera hora que permetés un pacte entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Pensem que les coses de la política escapen a l’enteniment del ciutadà corrent, però segurament respon a impulsos i estratègies molt humans, molt assequibles i molt identificables per tots si disposéssim de tota la informació.
Què pot portar a Esquerra Republicana a pactar amb el PSC a Sant Cugat? Sense entrar en altres disquisicions, podem recordar a Johan Cruyff quan dèia que mentre el seu equip tenia la pilota, no la tenia el contrari. No només esquerra aconsegueix una alcaldia icònica per Junts per Catalunya, sinó que evita que el seu rival, sí, el seu adversari més acarnissat pugui continuar. Esquerra ha obtingut uns resultats extraordinaris a les municipals, però aquests resultats no li estan lluint gaire. Si Ernest Maragall hagués aconseguit ser alcalde de Barcelona, segur que la política de pactes haguera estat diferent. Per la seva banda, Junts Per Cat fa exactament igual a la Diputació i dóna la presidència al PSC perquè la pilota no la tingui el seu adversari. De passada, podrà ajudar els seus alcaldes, perquè, si alguna cosa tenen les Diputacions, és una generosa i poc científica forma de repartir un pressupost francament elevat. A Terrassa en sabem d’això.
Qui llueix presència institucional és sempre qui ostenta la presidència de la Diputació, per això s’entén menys el pacte entre postconvergents i socialistes, que converteixen la "Diba" nom amb què es coneix la institució entre els qui estan vinculats, en el vaixell almirall del que esperen que sigui la seva recuperació a Catalunya, amb Núria Marín com a president i amb Jaume Collboni intentant rendibilitzar el pacte amb Ada Colau a l’ajuntament de Barcelona.
La qüestió està ara a veure quines són les conseqüències per l’independentisme del pacte de la Diputació. L’ANC ja ha mostrat obertament el seu rebuig i des d’Esquerra ja s’ha dit que l’actitud de Junts per Catalunya tindrà conseqüències; Elsa Artadi diu que les relacions entre ambdós partits han tocat fons i Puigdemont que en un missatge una mica críptic diu que "alguns ja tenen el que volien". El que està clar és que el PSC està on vol estar i l’independentisme segurament no.
