En el món del coaching utilitzem moltes expressions del tipus, "s’aprèn més d’una derrota que d’una victòria" " mai assolirem un èxit sense haver fracassat algunes vegades", "quan caiem ens hem de tornar a aixecar"… i moltes altres que sempre giren al voltant d’aquesta idea d’ assolir els objectius que pretenem amb una lluita i esforç perseverant. Posaríem moltíssims exemples de persones i situacions que referendarien aquestes paraules.
La vida no és fàcil , els que ja tenim una certa edat sabem que el valor de les coses, que no té res a veure amb el seu preu, és directament proporcional a com ha estat el camí per aconseguir-les. Si cada dia mengéssim marisc, al qui els agradi, arribaria un moment que perdria tota la màgia el dia que vas a fer una mariscada en família. Si sempre estiguéssim al volant d’un Ferrari, segur que passats uns dies ja no es faria cap mena d’il·lusió circular amb ell.
Les emocions d’ eufòria i benestar tenen molt a veure, per contrast, amb quines han estat les emocions prèvies abans d’assolir l’objectiu. Després de molts anys d’estudis obtens la titulació, després de moltes hores de feina accedeixes a un bon lloc de treball i tot plegat reconforta.
Aquest comparativa entre el que ha costat i la sensació d’haver assolit allò que preteníem és una gran manera de fer créixer persones en favor de la seva integritat, moralitat, virtut, senzillesa i humilitat. Tot el que s’aparti d’aquest camí ens aboca a tenir personatges fatxendes, superbs i inaguantables per a la majoria dels mortals.
Ara que els nostres joves estan abocats a una societat molt més còmode que la d’etapes anteriors hem de ser molt conscients, especialment els pares de les criatures, que es necessari, vital diria jo, aquest aprenentatge basat en la llei de l’esforç, del tenir poc al principi per després anar, progressivament, assolint fites més altes. Així doncs no comprarem l’ultima generacions de mòbils als nostres fills i els donarem aquella relíquia que tenim al calaix de quan nosaltres vàrem canviar el nostre. Les primeres passes han de ser costoses però sòlides, treballades i en contra del vent que bufa de cara, com els avions quan s’enlairen, perquè d’aquesta manera quan toquin el cel, el seu vol sigui més plaent i estable, més de persona que valgui la pena.
Estem oferint camins de creixement sense obstacles als nostres progenitors i ens pensem que amb això els estem ajudant a ser més feliços. Estem molt equivocats, hem de presentar el món amb tota la seva realitat, de vegades crua i de vegades meravellosa i de la combinació d’ambdues arribar a tenir persones més madures i més conscients del veritable sentit de la vida, tal com és. Del contrari els estem abocant a que quan hagin de conduir l’avió per ells mateixos tinguin moltes possibilitats de fer un aterratge d’emergència o quelcom més dramàtic.
www.creixerjoancarles.com
