A suma de talent i humilitat obre les portes a la saviesa. La suma de talent i arrogància, en canvi, propicia mal d’altura i afavoreix els errors impropis. Ni l’autocomplaença, que només debilita, ni l’arrogància ajuden a construir res sòlid. La ressaca postelectoral de les municipals i autonòmiques ha ofert poques mostres de saviesa política. Es nota que portem molts anys insistint a allunyar el talent de la política. Ja es nota molt.
Em va semblar trist l’espectacle de repartiment de poder de l’Ajuntament de Madrid. No perquè el que ha passat no sigui legítim en termes de democràcia, sinó perquè les fórmules emprades denoten aquesta tendència descarnada a substituir la visió per la ideologia. Les maneres importen. Tarradellas ens ho va ensenyar. No hi veig condicions per construir cap projecte sòlid ni il·lusionant a Madrid. Potser m’equivoqui. Els líders menors només parlen a la contra, no presenten cap narrativa constructiva, en són incapaços.
I a Barcelona la presa de possessió del nou Ajuntament ha estat la fotografia d’on estem com a país. Una divisió en blocs que esquinça els consensos bàsics que les societats necessiten per prosperar i poder-se reconèixer com una comunitat. Van faltar generositat i saber fer i va sobrar bilis. La lògica de l’exclusió no porta enlloc. Ernest Maragall es va derrotar a ell mateix. No va llegir bé els resultats. El mateix que li va passar a Xavier Trias quatre anys abans. És curiós com gent experimentada cau en errors de perspectiva tan greus. Colau ha tornat a arribar l’alcaldia, aquest cop pel gest de Valls basat en la lògica del mal menor. El cas de Valls és ben interessant. Un animal polític de capacitat evident que probablement té, en aquesta altivesa que trasllada, el seu principal enemic. La tradicional passejada entre l’Ajuntament i la Generalitat va ser un retrat d’on és el país. I no és precisament una imatge edificant.
Catalunya ha entrat en una etapa de conflicte que serà molt llarga. Potser tan llarga com ha estat el conflicte basc, encara que esperem que sigui sense la violència que va dessagnar Euskadi. L’Estat ha donat una resposta sovint tan maldestra com contundent que no ajuda a pensar en una superació ràpida del conflicte. Mentre hi hagi presos tot estarà enrarit i la divisió en la societat no s’aturarà. L’Estat continuarà retorçant les normes per defensar la unitat, i dintre l’independentisme la revolució dels somriures deixarà pas a mostres cada cop menys amables i a brots molt preocupants de sectarisme. La pèrdua d’oportunitats col·lectiva serà molt evident, encara que ens entestem a negar-ho. Mentre consumirem les nostres energies en el nostre conflicte local el món canvia molt de pressa i no ens esperarà. I tots aquells que busquin construir ponts seriosament seran, durant molt de temps, bescantats i acusats per un cantó i un altre de tot, de traïdors, de febles, de venuts.
Per superar el conflicte necessitaríem tenir gent al davant de les institucions amb voluntat real d’inclusió. A Espanya i a Catalunya. I tenim tot el contrari. No és presentable que la Junta d’Andalusia aprovi partides pressupostàries per atiar el foc a Catalunya, ni tampoc ho són els discursos carregats d’odi que arriben des de la dreta espanyola contra Catalunya. El posicionament de la dreta espanyola sobre Catalunya ha passat de ser una tàctica a ser una estratègia, però una estratègia que no porta més que enquistar un conflicte per dècades. La intel·ligència política té a veure amb la capacitat de gestionar els matisos i no amb la capacitat de sumar improperis. Cada cantó només esmerça esforços a consolidar els seus greuges i no a superar pantalles passades.
No ens quedarà altra opció que procurar, cadascú en el seu entorn, que el conflicte no ens allunyi dels que pensen diferent ni que ens faci perdre moltes oportunitats vitals. Les dosis de saviesa en política continuaran sent escasses. Haurem de buscar inspiració en gent consistent, dintre o fora de la política. I trobar motius per animar-nos i no perdre forces per adaptar-nos al món que canvia acceleradament.
Haurem de protegir-nos en aquest conflicte llarg i saber trobar un repertori d’esperances. Sense caure en massa amargor, sense militar en massa ingenuïtat. Celebrant cada pont que es consolidi entre bàndols i cada oportunitat que assolim a consolidar. Tot plegat serà molt llarg i serà desgastant. Posem-hi perspectiva. D’aquesta també ens en sortirem.
