GentDT

Parkour: la mestria de superar obstacles

Veure un grup de joves fent cabrioles, maniobres impossibles i salts propis dels especialistes de cine crida l’atenció. A primera vista podem pensar que es tracta de nois esbojarrats, d’uns gamberros, però potser no és així. Tal vegada estem davant d’un grup de “traceurs”, nom amb què s’anomena als practicants del parkour, una paraula que prové del francès “parcour” (que significa recorregut) i que dona nom a una disciplina que en el seu vessant físic consisteix a desplaçar-se pel medi urbà o natural, superant els obstacles que es presenten en el camí (tanques, murs, espais buits…) de la forma més fluida i eficient possible, servint-se únicament del mateix cos, i utilitzant els mateixos obstacles per impulsar-se cap endavant. El parkour, però, també té una part filosòfica. I és que aquells que el practiquen consideren que el vessant físic és una metàfora de la vida, en la qual anem trobant problemes que aprenem a superar i que ens serveixen per sortir reforçats.

“Quan tenia 13 anys vaig veure un vídeo a Internet de David Belle, el creador del parkour. Em va cridar molt l’atenció i vaig decidir buscar si existia gent de Terrassa que fes el mateix. Vaig trobar un grup que es deia Urban Flyers i m’hi vaig unir. Ara fa 15 anys d’això”, explica Yim Requena, que presideix l’Associació Parkour Time de Terrassa.

“L’associació va néixer el 2014 de la necessitat d’explicar a la societat què és el parkour. Tenim uns estereotips que ens afecten de forma molt negativa. De vegades s’utilitza la paraula parkour per etiquetar coses que no ho són. Hi ha la idea que això és molt perillós. Els vídeos que corren per la xarxa mostren a gent fent coses molt espectaculars però no es veu tota la feina i evolució que hi ha darrere. A tot arreu hi ha bojos però una persona que es posa a escalar una torre no està fent parkour. Per poder parlar de parkour, hi ha d’haver una filosofia darrere”, explica aquest terrassenc de 27 anys.

Un altre egarenc que fa temps que practica el parkour és Alex Kim. Aquest jove de 24 anys és el president de Tenkeri, un grup integrat per atletes de diverses disciplines. “Tenkeri va néixer el 2015. Som un grup de persones que no només fem parkour sinó també arts marcials, ball, etc. Quan ens ajuntem podem aprendre diverses disciplines”, comenta Kim, que afegeix que Tenkeri i l’Associació Parkour Time treballen en paral·lel.

Kim es va iniciar en el parkour en l’adolescència. “Jo soc artista marcial. Vaig començar de petit. Quan era adolescent, uns companys em van proposar de provar amb el parkour. Les dues són disciplines en què s’utilitza la força de cames. A més, tant físicament com mentalment comparteixen molts valors. Vaig provar-ho, em va agradar i fins ara”, diu l’egarenc.

Tant ell com Requena formen part de la comunitat de “traceurs” de Terrassa. Són autodidactes i han après les filigranes que executen a través dels vídeos que es difonen a Internet i dels consells i les aportacions de la resta de companys. “Tenim un grup de whatsapp amb més de 70 persones, però les que entrenem habitualment som unes 30. Per aquest grup diem: ‘Ei, que avui vaig al Pla del Bon Aire. Qui ve?’ i qui vol s’apunta. Hi ha dies que som quatre, i altres dies que potser som 15 o 20. No tenim un dia d’entrenament acordat ni un lloc específic. Ens movem bastant. Un dia estem a Can Tusell, un altre al Pla de Bon Aire, a Sant Llorenç, a Can Jofresa, al Parc de Vallparadís…”, destaquen. “Ens acostumem a adaptar bastant a l’espai. Només cal que hi hagi quatre o cinc murs. Intentem buscar llocs poc conflictius, no molestar als veïns i respectar el mobiliari urbà. Sempre comprovem, també per la nostra seguretat, que tot estigui ben fixat”, asseguren.

“La intenció és acordar un lloc i un dia concret perquè la gent que ho vulgui provar sàpiga on trobar-nos. De totes maneres, al nostre Instagram (@parkour_time_spain) sempre pengem històries dient on som i tenim les portes obertes a tothom”, puntualitzen.

Rebuig a la competitivitat
Tant Requena com Kim defensen que el parkour convida al respecte, a la humilitat i a la cooperació, rebutja la rivalitat i exalça l’autosuperació. “S’ha d’entendre que el parkour és una disciplina individual i personal. Els problemes que un té i la forma d’afrontar-los és diferent en cada persona, per tant, cada un enfoca el parkour d’una manera diferent però compartim entre tots l’evolució personal i aprenem els uns dels altres”, assegura Requena. “El que és bonic d’aquesta comunitat és que ens ajudem molt entre tots. No som gens competitius”, afegeix Kim.

“En el parkour no existeix la comparació ni la competició. Només lluites contra tu mateix, no contra els altres”, especifica, en aquest sentit, Cristina Coll, una de les poques noies terrassenques que practica aquesta disciplina.

“Vaig iniciar-m’hi ara fa uns sis anys, quan vaig començar a sortir amb el Yim. En contemplar el parkour com una filosofia de vida, els ‘traceurs’ viuen pràcticament mitja vida al carrer. Jo m’havia d’adaptar d’alguna manera a la seva manera de viure i vaig començar a provar-ho. Tot i això, no m’ho vaig prendre seriosament fins fa mig any, quan vaig veure-ho com una manera d’enfrontar-me a les meves pors i problemes”, explica Coll.

Per a aquesta jove de Can Roca, el parkour és “un repte”. “Sempre he estat molt insegura i amb el parkour m’enfronto a mi mateixa. Hi ha coses que suposen un obstacle mental per a mi però que després veig que puc fer sobradament amb el meu físic. El parkour és un mitjà d’autosuperació. M’ajuda a guanyar confiança en mi mateixa”, manté la noia.

“Per nosaltres, el parkour és una eina d’evolució personal que ens ha fet persones més crítiques. És quelcom que ens ha servit per als nostres problemes personals”, afirmen els tres. “Aprendre a dominar la sensació d’inseguretat i incertesa i saber què has de fer mentalment per superar el bloqueig i ser capaç de superar un obstacle físic et serveix també per aplicar-ho als problemes del dia a dia”, opina Requena.

Però els beneficis d’aquesta activitat no acaben aquí. “A mi el parkour m’ha ajudat molt a conèixer el meu cos, saber quins són els meus límits, com em moc, etc. Quan repeteixes moltes vegades certs moviments, després, de vegades, sense adonar-te’n, automàticament el cos respon amb aquests moviments en algunes situacions. Si m’entrebanco i estic a punt de caure, el meu cos té el reflex instantani de saber esmortir la caiguda”, assegura Kim.

En aquesta mateixa línia, els tres joves expliquen que un company del grup va tenir un accident de moto i es va salvar perquè instintivament va adoptar una posició de seguretat que havia après fent parkour.

Prudència
En aquesta disciplina, els practicants no utilitzen casc ni cap altre tipus de protecció. Tant Requena com Kim i Coll sostenen que aquesta activitat no és perillosa.

“Encara que no ho sembli, la ràtio de lesions és molt baixa en el parkour. Jo, en quinze anys, me n’he fet només dues. Un futbolista té una mitjana molt més alta”, destaca Requena, que assegura que ha caigut més vegades anant pel carrer que fent parkour. “Quan estàs concentrat, és difícil que et facis mal”, comenta el jove de Can Tusell.

Tot i això, els “traceurs” practiquen les situacions en les quals hi pot haver un error per saber com reaccionar i abans de començar a entrenar sempre escalfen bé i comproven la zona de recepció (que no hi hagi sorra, que no estigui molla, etc.) “S’ha d’anar amb prudència i ser responsable. Cal tenir clars els límits d’un mateix i no fer coses que no pots fer”, adverteix Coll. “Has d’anar fent passos i avançant de mica en mica fins que et vegis capaç de fer-ho. Hi ha d’haver un treball constant i un procés”, diu Requena.

El president de l’Associació Parkour Time assegura que el parkour no requereix cap habilitat especial. “Si ens centrem en la part física, hi ha persones practicant parkour que són cegues, que els falta un braç… La gent pensa que si ets maldestre, no ho pots fer i no és veritat. No fa fata fer grans salts per estar fent parkour. Qualsevol persona, dins de les seves capacitats, pot fer parkour”, argumenta.

Requena defensa que es tracta d’una disciplina apta per a tothom i al·lega que no passa res perquè un nen faci parkour. De totes maneres, explica que “és recomanable que ho faci al costat d’una persona adulta que tingui sentit comú i que li ensenyi a prendre precaucions i ser conscient dels riscos”. “De fet, el meu fill té 7 anys i fa parkour”, destaca.

Respecte a la crítica que els fan alguns veïns quant al mobiliari urbà, els tres joves neguen que els “traceurs” el malmetin. “Jo entreno als mateixos llocs des de fa 15 anys i no he trencat mai res”, insisteix Requena. “El mobiliari urbà rep un impacte mínim. Nosaltres movem el nostre cos recolzant només un moment les mans o els peus sobre el lloc en el qual efectuem el moviment”, reitera Coll.

Els “traceurs”, però, s’han de sentir dir de tot. “Moltes vegades, els veïns truquen a la policia però venen i no ens diuen res perquè no estem fent res dolent. Intentem no barallar-nos-hi. Els expliquem que és el parkour i esperem que ho entenguin”, asseguren.

De vegades, però, l’actitud dels altres és completament diferent. “Algun cop ha passat algun home gran i ens ha dit: ‘Oh! Si jo pogués fer això! Quan jo era jove també em movia’. De mica en mica està canviant la percepció dels altres cap als ‘traceurs’. De totes maneres, si ens criden l’atenció, contestem amb respecte o fins i tot marxem del lloc”, asseguren els tres joves, que l’únic que demanen és comprensió. 

To Top