ESPORTISTA, BOMBERA I ESCRIPTORA. A Núria Picas, la coneixem pels seus triomfs com a esportista d’elit però també és bombera, actualment en excedència, i autora de dos llibres. El segon,"Ara o mai" (Columna), és una reflexió sobre l’esport en clau autobiogràfica que s’acaba de publicar. Dimecres es va presentar a Terrassa en un acte celebrat a la Casa del Llibre.
Quan va començar a fer esport?
Sóc de família muntanyenca. El meu pare va anar a l’Himàlaia. He fet esport sempre, és una cosa que es porta a dins i, a més, a casa m’ho han ensenyat. El meu germà no que no hi va gaire, a la muntanya, però és perquè a la seva dona no li agrada.
Recorda la primera vegada que va competir en una cursa?
Un company de feina m’hi va animar. El meu primer dorsal va ser el 777. Vaig plorar d’emoció en sentir el tret de sortida.
Quan va decidir dedicar-se a l’esport professionalment?
Sense voler guanyes curses, descobreixes que se’t dóna bé i et dediques plenament a això.
Vostè era bombera?
Sí, estic en excedència.
Una professió on encara hi ha poques dones. Vostè devia ser de les primeres.
Quan vaig entrar n’hi devia haver unes quinze o vint però ara ja n’hi ha moltes més.
Tornem a l’esport. Va començar a batre rècords i de sobte l’any 2000 va tenir un accident.
Un trencament fatal de l’astràgal. Els metges deien que no tornaria a córrer. Em va caure el món a sobre. Van ser uns anys molt durs, el dolor és el petit enemic amb què he de conviure, però vaig practicar altres esports, com la bicicleta. Mentalment, també és refrescant canviar.
Quan va tornar a córrer?
Nou anys després. Potser ara no correria si no m’hagués trencat el peu, potser ho hauria deixat. La diferència entre guanyar i perdre sovint és no abandonar. Si lluites pots perdre però, si no ho fas, ja has perdut.
Què més ha après?
Moltes coses. Per exemple, que arriba un moment a cada cursa en què un competidor troba el seu veritable oponent i s’adona que és ell mateix. El rival ets tu, no els altres. I també que el cervell és el múscul més important. Els primers setanta quilòmetres es corren amb les cames però la resta, amb el cap.
Parlem dels Ultra Trails del Mont Blanc.
És una cursa de 170 quilòmetres. Participar-hi era un somni. Em vaig estar preparant anys. El 2013 hi vaig córrer per primera vegada. Vaig quedar segona. El 2014 vaig repetir. El 2015 estava molt preparada però també sentia angoixa i ansietat. I va venir la patacada. De cop i volta ja no podia ni fer una passa. Però, de les derrotes, se n’aprèn molt més. Finalment, el 2017 vaig guanyar.
Com ho va aconseguir?
Vaig canviar d’entrenador i vaig incorporar un coach i una nutricionista que em diu què he de menjar el dia de la cursa.
Sí? Què hem de menjar per estar en forma?
Dieta mediterrània, arròs, peix, pollastre a la planxa, aliments líquids, plàtans, sushi, truites, algunes barretes energètiques, evitar els greixos…
També va viure l’experiència de les expedicions al Makalu.
L’any 2015 un terratrèmol de magnitud 7,9 ens va impedir d’arribar al cim. El 2017 hi vaig tornar i aleshores vaig patir un brot d’un virus a 7.800 metres d’alçada. Em pensava que em moriria. Em va ajudar a sortir amb vida l’haver llegit molta literatura de muntanya perquè sabia què havia de fer i què no. Tenia clar que qualsevol cosa que em passés allà dalt la podria pagar molt cara.
El meu primer llibre va ser "Córrer per ser lliure", el 2015. És la nineta dels meus ulls. El vaig escriure per motivar la gent a fer esport. El segon, "Ara o mai", me’l va demanar l’editorial.
"Ara o mai" comença amb la frase "Odio córrer". Vol dir que s’ho creurà ningú?
Els que em coneixen ja saben a què em refereixo. És un llibre molt sincer on parlo de l’altra part, de la dels moments dolents. Em vaig emocionar mentre escrivia els capítols del Makalu però les patacades ens fan créixer. N’he enviat un exemplar al Raül Romeva.
Quins són els seus propers reptes esportius?
Ara el més imminent és participar a la prova Titan Desert de BTT, al Marroc. Si les lesions dels peus ho permeten, a l’estiu vull tornar a córrer maratons. M’han convidat a una a Mèxic i una altra a Finlàndia. I potser repetiré a l’Ultra Trail del Mont Blanc.
És fàcil compaginar una carrera esportiva amb la vida familiar?
Tinc dos nens. Ells ho entenen. Entreno quan són a l’escola.