Hi ha restaurants que sembli que entrenin als seus cambrers a no mirar als client. Els comensals ja no saben com cridar l’atenció dels seus teòrics servidors. Sempre tenen alguna cosa més important per fer. Van a la seva i qualsevol distracció d’aquesta gent que tenen assentats sembla que els destorbi de missions superiors. Els clients primer els busquen amb la mirada amb un èxit perfectament descriptible, després aixequen lleugerament la mà, més tard fan un “pist – pist” com si un sorollet diferent estes cridat a captar l’atenció dels que dansen entre les taules amb la mirada a l’horitzó. Algú ja molt agosarat crida “garçon”, “jefe”, “mestressa” ,”noi o noia”. Al final, l’estadística diu que vindran i escoltaran les peticions com un mal necessari de la seva feina. Amb el bé que ells farien anar un restaurant sense comensals. Quines ganes de molestar-los.
AVE Madrid – Barcelona. Sempre intentant canviar el tren per arribar abans a casa. Una hora anticipada a casa després d’un dia intens és un bocí discret de felicitat. Hi ha un taulell especial només per canviar bitllets de l’AVE a Barcelona. Algú ho va dissenyar pensant amb el client. A dintre hi ha tres persones però només una atén la cua de clients ansiosos de canviar el bitllet. Tota la cua mira als dos treballadors de RENFE que posen cara de tractar temes crucials pel futur de la humanitat. Arribar a casa una hora abans o després és una loteria, depèn del nivell de displicència dels que estan allà només per atendre els clients, especialment per despatxar a la gent quan va justa de temps. Finalment, arribes al taulell i com que no vols discutir, només vols oblidar-los i marxar, poses cara de somriure de complicitat a veure si la sort i el rellotge, es decanten a favor nostre. De vegades sí o de vegades no. Tres persones per atendre clients i dos fent-la petar al davant de tota la cua és poc edificant.
Quarts de deu del matí d’un dissabte qualsevol. Un forn conegut del centre de Terrassa. La qualitat està contrastada, el temps inimaginable de les esperes també. Sempre ha estat així i sembla que sempre ho serà. El paisatge és el següent. Una senyora demanant. Dos persones fem cua. De les tres noies que serveixen, una renta quatre culleretes i ganivets a una pica al costat de la cafetera. Hi posa tal delit com si estes restaurant la Gioconda. L’altra dependenta, que és la que té aires d’encarregada, no atén clients, organitza la botiga. La senyora que demana fa una compra llarga i demana explicacions detallades sobre totes les opcions que el món del pa i brioxeria ofereixen a cada producte. Creix la tensió. La cua també. El senyor del meu davant, després de cinc minuts mou una mà com per fer-se una mica present. Res. Al cap d’uns minuts més reclama si algú més pot servir. L’encarregada amb una educació una mica alterada per la contrarietat del moment, li explica que ella ha d’organitzar la botiga i l’atén com fent-li un favor. Finalment, insinuen a la noia de l’aigüera si ens pot atendre a la resta. Ho fa amb una mirada que ve a dir que a ella no se li pot trencar la girada d’aquella forma a aquelles hores del matí. Algú els fa notar educadament però amb decisió que si els clients que fan cua no hi fossin, elles tampoc hi serien. No responen. Anar comprar pa és un esport de tensió a aquella hora del matí en aquell forn de tanta anomenada.
Al final, l’estadística diu que vincran i escoltaran les peticions com un mal necessari de la seva feina
