Hi ha un fantasma que està recorrent Europa i ja ha aparegut a Espanya. És VOX (veu en llatí), un partit ultradretà, la veu del qual quan parla neguiteja, espanta per la forma i el contingut dels seus missatges. Ara bé, aquí, a Catalunya, ens fem creus davant de VOX i, tanmateix, no ens pertorba gens la "VEU" d’en Torra, el president de la Generalitat, quan fa declaracions que atien les brases dels extremismes. És normal en democràcia que el president d’un país inciti a la violència amb "apreteu, apreteu", referint-se als CDR, o amb l’apel·lació a "la via eslovena" en relació amb l’elecció del camí cap a la independència..? No és anguniós escoltar (J. Krahe) al "hombre blanco hablar una lengua de serpiente"? S’hi val tot en aquesta lluita desplegada per aconseguir la independència? No ens colpeja que un polític català digués que el problema del procés és que necessitava "sang"? Fóra bo, raonable, assenyat, just que el procés acabés així?
Maquiavel -pare de l’anomenada política realista- digué que la política és l’art de l’engany i que el polític ha de ser jutjat no pels objectius, sinó per les conseqüències dels seus actes. Afirmà també que hi ha dues classes de combat, l’un per mitjà de les lleis, l’altre, per mitjà de la violència. Si hagués d’escollir entre el primer i el segon, afirmà, escolliria el primer, no per motius ètics, sinó perquè és el més intel·ligent.
Ha reflexionat Torra sobre les conseqüències que poden generar les declaracions pronunciades per la seva "VEU"? No fóra més intel·ligent lluitar per canviar lleis com suggereix Maquiavel que no pas invocar a la violència? No s’adona que una "VEU" que suggereix violència es un tornaveu per a les altres VOX? No pensa Torra que aquest "joc brut" sempre porta a l’esterilitat? Potser la situació del president enmig d’aquest ambient boirós i colpejat pels crits i sorolls li impedeix "pensar". Seria profitós, però, que pensés perquè "pensar" és dubtar -no apropiar-se de cap veritat ni de cap certesa-, és posar en qüestió una suposada claredat davant d’un conflicte, és preguntar-se "de veritat, això és així"? Pensar és allunyar-se del crit i del soroll, escampar la boira sonora per escoltar-se millor i per poder veure-hi una mica més clar.
Els ciutadans, tots, necessitem pensar enfront d’allò que ens fa por, d’allò que ens pertorba, d’allò que no és raonable, d’allò que ens pot fer mal: la violència física i moral concebuda en les ments que s’expressen per mitjà de les diferents "VEUS". Els ciutadans també necessitem pensar quan vénen temps dolents que ens poden fer més cecs (R. Sánchez Ferlosio). De vegades pensar aconsegueix que el polític escombri idees preconcebudes de la seva ment i faci política "d’una altra manera" per tal d’evitar violències, sofriments i injustícies contra els propis ciutadans. Aquesta "una altra manera" de fer política és fer-la per a tots els ciutadans, no per a una part, sinó per a un nosaltres inclusiu, no exclusiu. En el nosaltres -"el nos i els altres"- ja estan inclosos els altres. Aquesta "una altra manera" de fer política és treballar no només pels interessos individuals, sinó també i sobretot pels interessos comuns. L’interès -"inter-esse"- és precisament allò que es troba "entre" nosaltres (el nos i els altres), allò comú. Aquesta "una altra manera" de fer política és la fraternitat republicana -allò que ens uneix-, el valor que fa possible els altres dos, la llibertat i la igualtat, fonament, els tres, del sistema polític anomenat democràcia sense adjectius i que ens permet viure plegats.
L’enemic d’aquest trípode democràtic és la violència, sigui exercida per qui sigui, mitjançant el llenguatge o mitjançant la força.
La violència és la "hybris " de la mitologia grega, la desmesura, els límits que, sobrepassats, porten greus conseqüències per als culpables i, malauradament, per als innocents.
* L’autor és filòsof