Núria Mundó ha estat professora de Llatí i Grec, Història de l’Art i Història durant trenta anys. Després de jubilar-se es va inscriure en un taller d’escriptura perque volia “continuar fent anar el cap”. La seva primera novel·la, “Les bessones de l’Eixample”, va obtenir un accèssit en el concurs Ciutat de Mollerussa.
Després de 30 anys fent de professora, Núria Mundó publica la seva primera novel·la, “Les bessones de l’Eixample”, a l’edat de 71 anys. És una obra de ficció però hi reflecteix algunes experiències reals inspirades en la malaltia de la seva germana bessona i en la relació, de vegades complexa, que han mantingut totes dues al llarg dels anys.
Com va ser que va decidir escriure una novel·la?
Quan em vaig jubilar, un amic em va convèncer d’apuntar-me a un taller d’escriptura que feien a l’Ateneu Barcelonès. Em va semblar una bona idea per continuar fent servir el cap.
Quant va durar el taller?
Quatre anys. Em vaig trobar amb uns professors boníssims. El Ramon Erra em va ajudar molt.
No havia escrit mai res abans?
Només cartes de condol i coses així. Jo no tinc imaginació per escriure coses de ficció. Aquesta novel·la, de fet, és el que en diuen “autoficció”. No és autobiogràfica però parteix de coses reals. Ha sortit del que tinc a dins, encara que no sigui catàrtica.
Vostè també té una germana bessona.
Sí, tinc més germans, però tinc una bessona i també està malalta. Té una d’aquestes malalties rares i poc conegudes.
Una de les raons d’escriure la novel·la era que volia posar en evidència les malalties estranyes, explicar que les malalties “sense febre” fan patir molt.
La relació entre les germanes està molt ben explicada.
S’ha de ser sincer parlant dels sentiments.
Em permet la xafarderia de preguntar-li què més és veritat?
Com la protagonista, jo també em vaig casar amb un vidu i ens vam conèixer en un creuer. El que no és veritat és que la meva germana també s’hagués enamorat d’ell. I el que explico de la relació amb la cuinera i la portera de casa també és cert. Amb la Sebastiana vam continuar mantenint una relació d’amistat tota la vida. També és veritat que la meva germana i jo vam estar internes en un col·legi. Ens ho vam passar bé però jo no portaria mai un fill a un internat perque, quan tornes a casa, sembla que siguis forastera.
Què va ser el més difícil de tot el procés d’escriure el llibre?
El monòleg final. Va ser complicat explicar les coses des del punt de vista d’una persona que no està bé. A més, l’estil havia de ser diferent perque la resta del llibre està explicada per l’altra germana. Havien de ser veus diferents. Vaig passar tot l’últim any per escriure aquesta part. La vaig reescriure una vegada i una altra i els professors del taller m’anaven dient “encara no, encara no”. I, a més, durant tot el temps que vaig estar escrivint la novel·la, mentres caminava o conduïa estava sempre pensant en els personatges.
I quan va acabar, va decidir presentar el llibre a un concurs.
Sí, al premi Ciutat de Mollerussa. Mollerussa és una ciutat molt cultural.
Quantes obres s’hi havien presentat?
Hi ha pocs premis per a novel·les breus i s’hi havien presentat 48 obres. La meva va obtenir un accèssit. L’editor em va fer canviar el títol perque “La malaltia de les tietes de l’Eixample” no li semblava comercial. I el meu marit me’n va censurar coses.
Això vol que ho publiquem?
Si, si, ja ho pot posar. El llibre té el “nihil obstat” del Carles Barba, el meu marit.
Què li va censurar?
Em va fer treure coses que va pensar que molestarien la meva família perque són anècdotes reals i, encara que els protagonistes ja no hi siguin, queden els fills. Jo mateixa vaig tenir algun dubte de si havia de publicar el llibre o no. Alguns amics em van dir que era molt valenta però en Sam Abrams, amb qui vaig fer un curs de Literatura, em va dir que als 71 anys pots dir el què vulguis. Era en una classe seva quan em van trucar de Mollerussa per comunicar-me que havia obtingut l’àccessit. M’hauria agradat poder enregistrar la trucada.
Devia ser molt emocionant. Està pensant ja en la propera novel·la?
No en faré cap més. Ara vull escriure contes. Soc una gran lectora de contes. M’agraden molt autors com Pere Calders, Mercè Rodoreda, Víctor Català… A Catalunya es llegeixen pocs contes i això que tenim uns escriptors de contes molt bons.
Creu que el conte és més fàcil?
No, és més difícil perque en un conte no et pots allargar.
Li agraden els reptes, és evident.
Després de la jubilació, el que no té un “hobby” s’enfonsa. Jo animo a tots els jubilats a fer anar el cap. Els jubilats no han de ser invisibles ni permetre que els “llencin al contenidor”. I la cultura és important perque ajuda a sobreviure.
Qui són aquests “Killers”, que surten al capítol d’agraïments?
Un grup de cinc amics que també han publicat i que m’envien els seus contes. Ells sí que tenen imaginació!
