Joaquim Hernández López
70 anys. és el pare d’en xavi hernández, futbolista
Del Xavi, un dels seus quatre fills, a més de l’Àlex, l’Òscar i l’Ariadna, diuen que és un dels millors futbolistes del món. Què sent com a pare quan ho escolta?
Una enorme satisfacció. Ha arribat fins a on ha arribat a base de molt treball, patiment i sacrifici. És molt difícil fer el que ha fet.
De petit ja volia ser futbolista?
I tant! Els seus dos germans grans sempre havien jugat a futbol. I en Xavi, com a petit, feia igual que ells. De ben nen ja li encantava. A més, a casa sempre s’ha viscut molt el futbol. Jo mateix vaig ser-ne jugador, i després entrenador. Vaig ser un dels fundadors de l’escola del Terrassa FC. Allà van començar a jugar els meus fills.
Quan van veure que el Xavi tenia quelcom especial per al futbol?
De ben petit. Amb només 5 anys ja jugava molt bé, ja se’l veia diferent, amb grans qualitats. L’estil, el córrer… Apuntava maneres.
Com el van descobrir?
És un cas curiós. Jo coordinava i dirigia l’escola del Terrassa i vam organitzar un partidet a les instal·lacions del Barça. En acabar, de seguida van venir a dir-me que el número 6, el Xavi, jugava molt bé i que els interessava tenir-lo a la Masia. Jo vaig respondre que era massa petit i vaig dir que si al cap d’uns cinc anys seguia igual i hi continuaven interessats, ja en parlaríem. I així va ser. Amb 11 anys em van trucar, el van veure jugar i va començar a entrenar al Barça.
I la vida li va canviar molt, a ell?
Doncs no. Dels 11 als 18 anys, que és l’etapa del futbol base, estava a casa i entrenava quatre dies per setmana a les instal·lacions del Barça. Ens van dir si volíem que anés a la Masia, però amb la seva mare vam considerar que vivint tan a prop no era necessari.
Amb 18 anys, Louis van Gaal el fa debutar al primer equip… Com ho van viure a casa?
Bé, amb normalitat. Com he comentat, el futbol sempre ha format part de la nostra vida.
Hi ha hagut moments difícils?
Molts. Com quan el Barça va estar cinc anys sense títols i la premsa, entre d’altres, culpava en Xavi per la seva joventut. Però sempre ha estat un noi molt madur i sensat, que ha sabut superar els obstacles. També va ser difícil quan, amb en Luis Enrique, era capità i hi havia molts problemes al vestidor. Ell se n’havia d’encarregar.
Durant aquell temps, es va plantejar marxar del Barça?
Mai. Era i és el club que porta a dins. De fet, quan amb 19 anys tornava del Mundial sub-20, el Milan li va fer una gran, gran, gran oferta (li oferien la titularitat garantida, 250 milions de pessetes per cinc anys, una feina per al seu pare i la possibilitat d’agafar bitllets d’avió il·limitats). Però ell va renunciar-hi per estar al Barça.
Va ser molt dur haver de marxar del Barça per anar a Qatar?
No. Ell va comprendre que ja tenia 34 anys, que l’edat no perdona ningú i que amb Luis Enrique hi havia un estil diferent que no anava massa amb el seu estil de joc.
I s’hi ha adaptat bé?
Molt. Li han posat moltes facilitats i està en un equip per ser-ne la figura. A més, l’Al-Sadd està agafant un estil de joc molt tipus el del Barça. Juga en una lliga on no hi ha desplaçaments i entrena sense més preocupacions. Està content.
Fa poc més de dos anys que va tenir la seva filla, l’Àsia. La poden veure sovint?
Sí, viatgem força cap allà. El Xavi és un gran pare. Li encanten els nens i es desviu per la família. A més a Qatar també hi ha el meu fill Òscar, que viu a la casa del costat i té dos fills. Estan molt en família.
Però tornarà, tard o d’hora…
Sí, és clar. Ells estan molt bé i ara el Xavi ha aconseguit tenir una tranquil·litat que aquí no tenia. Però la seva il·lusió en un futur és ser entrenador del Barça.
