L’altre dia, veient l’esmentada pel·lícula per la Sexta, en què una parella de dones inicia un recorregut il·lusionant que acaba amb tragèdia, vaig trobar un cert paral·lelisme amb els fets que hem viscut els catalans en la lluita per la independència. Tot i que el nostre cas no es pot qualificar de tragèdia, per als empresonats i alguns lesionats de l’1 d’octubre, no deixa de ser-ho.
Thelma i Louise són dues dones, una mestressa de casa i l’altra, cambrera, que emprenen un viatge d’esbargiment que havia de durar tres dies però, a causa d’un desgraciat entrebanc només començar la ruta, els succeeixen una sèrie d’esdeveniments que alarmen tota la policia dels EUA que, en comptes d’actuar amb mesura i intel·ligència, com voldria el policia bo de la pel·li, treuen per totes les carreteres dels país desenes d’automòbils i helicòpters fortament armats per perseguir les dues indefenses i acorralades dones.
Els ciutadans catalans, per escapar de l’opressió i menyspreu dels governs centrals que han imperat a Madrid, van formar un corrent independentista, com s’ha mostrat en les massives manifestacions que varen començar el 2015 i han anat seguint i augmentant en nombre de participants, que amb l’engrescador crit d’"independèncià!" ens havia de portar a la consecució d’una República Catalana.
La culminació del moviment va ser la celebració d’un referèndum el dia 1 d’octubre per proclamar la república. La jornada va començar entre l’alegria i el dubte de si es constituirien els col·legis i arribarien les urnes. Unes i altres es trobaren al seu lloc i al davant es formaren llargues cues de fervents ciutadans per dipositar el seu vot. No cal que expliqui més coses d’aquell dia que tots recordem, sobretot la irrupció de la Guàrdia Civil i la policia nacional que, amb una inesperada brutalitat, a l’empara d’una ordre d’un jutge instigat per la fiscalia de l’Estat, van arremetre contra l’atònita ciutadania amb inexplicable virulència.
Tots érem conscients que Espanya sempre ha defensat la unitat i la monarquia, és per això que volíem fer sentir el nostre desig, pensant que en un moment o altre podríem entrar en una negociació. Contràriament el govern de Rajoy, creient que dialogar era una debilitat, va treure la pols del Codi Penal i va recordar que hi havia uns articles que castigaven severament la rebel·lió i la sedició. Jo, com a estudiant de dret fa seixanta anys, sabia l’existència d’aquests delictes, però mai havia pensat que les nostres alegres manifestacions i l’excitant 1 d’octubre podrien ser assimilats per aquests articles, ja que com a rebel·lió només coneixíem el moviment armat que havia encapçalat Franco.
Sigui com sigui, el govern de l’Estat ha tret tota l’artilleria jurídica, a través de la fiscalia, per atacar penalment els responsables del govern de Catalunya i quantes persones han col·laborat en el referèndum per la independència.
El 27 d’octubre, quan Puigdemont va dubtar entre fer noves eleccions o declarar la república, hi va haver la possibilitat que Urkullu, com el policia bo de la pel·lícula, fes d’intermediari amb Rajoy, per evitar l’aplicació del 155, però el nostre president no se’n refià i va optar per la república, encara que no fos formalment proclamada.
Cal dir que hi va haver una certa ingenuïtat per part el govern de la Generalitat de no preveure’n les conseqüències, ja que l’Estat espanyol sempre ha sigut guerriller i despietat amb Catalunya. Però, malauradament, la imprudència de l’Estat d’anar per la via penal està portant greus conseqüències, ja que la justícia no pararà el procediment mentre hi hagi indicis de delictes tipificats en el seu codi.
Thelma i Louise, un cop acorralades per la policia, van prémer l’accelerador del seu descapotable i es van llançar a l’abisme. El president Puigdemont no va ser tan cruel i va volar a Brussel·les. Nosaltres, a l’abisme.
* L’autor és advocat
