L’any ha començat al Gran Teatre del Liceu amb una reposició. Un d’aquests espectacles que no passen mai. Es tracta de l’obra de Gaetano Donizetti (1797-1848) "L’Elisir d’amore" amb direcció escènica de Mario Gas i musical de Ramon Tebar. El projecte va néixer el 1983 al festival Grec i va ser produït pel Liceu el 1998 i ha tingut reposicions el 2005 i el 2012. Podríem dir que és tot un clàssic, aquest muntatge. Mario Gas reinventa i repeteix l’èxit d’una òpera que cada dia creix lluny de la caricatura o de la comicitat previsible, per endinsar-se en el realisme amb tocs d’humor en la psicologia dels dos enamorats.
Es tracta d’una història d’amor rural entre dos pagesos joves: Adina i Nemorino. Tant la soprano australiana Jessica Pratt com el tenor Pavol Breslik van rebre al final de la representació llargs aplaudiments del públic. Junt a ells el xerrameca Dulcamara, venedor ambulant representat per Roberto de Candia, i un oficial militar professional, Belcore, interpretat per Paolo Bordogna, al costat d’una amiga d’Adina Giannetta que interpreta Mercedes Gancedo, formen la base sobre la qual s’estructura aquesta òpera bufa. Mario Gas no ha volgut anar pel camí de l’esperpent, ni pel de l’exageració còmica o bufonesca, el seu és un muntatge que aposta pel realisme, tot situant l’acció a la Itàlia de Mussolini. El vestuari dels anys trenta, responsabilitat de Marcelo Grande, serveix perquè el cor, dirigit per Conxita Garcia, es coverteixi en una veritable passarel·la de models, especialment al final del primer acte. En aquesta òpera el cor juga un paper molt significatiu: elegant, divertit.
En aquesta Itàlia feixista plena d’estafadors o vividors, l’amor passa pels camins de les estratègies sentimentals per aconseguir l’atracció de l’altre. En aquest camí d’anades i vingudes, d’una magistral destil·lació de la música, trobem al final del segon acte una de les àries més cantades arreu del món des de fa anys: "Una furtiva llàgrima". Tots recordem la versió commovedora de Luciano Pavarotti. En un moment de desesperació i d’intimitat romàntica Nemorino canta la famosa ària deixant en suspens els espectadors que omplien el Liceu.
Mario Gas ha fet la seva contribució a l’òpera de Donizetti, la tasca del director d’escena és precisament aquesta, la d’oferir una mirada diferent que involucra l’espectador, com passa al final quan enmig dels aplaudiments finals apareix a platea Dulcamara venent elixirs d’amor entre els espectadors. Mario Gas realitza una posada en escena en què té cura de la innocència, la puresa dels sentiments, la ingenuïtat, la intimitat psicològica, les percepcions socials i una minuciosa captació de l’art operístic que moltes vegades troba punts d’unió amb el teatre, en què Mario Gas es troba com peix a l’aigua des de fa molts anys com a actor i director.
